Bé, hem vengut aquí per parlar d’un llibre. Aquest. Però ja vos avís que jo en realitat parlaré del seu autor i, com sempre faig, també de mi, i, a més, segur que em deixaré moltes coses per dir. Després ell tendrà l’oportunitat i obligació de parlar del seu llibre, que per això ens honora amb la seva presència. 

Un dia de no sé exactament de quin any, però potser va ser pel febrer de 1995, vaig rebre un paquet de llibres que, des de Tenerife, m’enviava Tito Expósito, de l’Editorial Baile del Sol. Jo havia col·laborat tant a la revista que dirigia i confeccionava Tito Expósito, com a l’editorial que amb el mateix títol fundaria més tard, i que encara dura, perquè la meva relació amb les illes Canàries ha durat molts anys i, a més, diria que ha estat molt fructífera.

Dins el paquet hi havia aquest llibre, Geografia interior. A la solapa hi deia que el seu autor, nascut a Estocolm, vivia a la Ciutat de Mallorca. És a dir, a la mateixa ciutat en la qual vivia jo en aquell moment i al llarg de més de trenta anys. 

I a través d’en Tito ens posàrem en contacte i ens coneguérem en persona, segurament al Bar Can Toni o a Can Martí, els quals estan gairebé un al costat de l’altra, ben a prop d’on d’on Maria Vaquer, entre moltes altres dones, hi va estar tancada molts anys, alguns d’ells sota sentència de mort. 

De llavors ençà les nostres trobades foren habituals durant una llarga temporada i gairebé sempre eren al Martí o a Can Toni. I fou precisament a Can Toni on, entre en Toni de Can Toni, l’Editor dels Bous, n’Albert, i jo de testimoni, es va fundar una col·lecció nova de l’Editorial Documenta Balear, que amb el nom de Magatzem Can Toni encara és viva i té més de 160 títols publicats. Aquest llibre, El jugador de triquet, el primer de la col·lecció, de 1998, té un pròleg meu i també el vaig maquetar jo mateix. Allà jo hi deia: 

«I no sabem res del que ens espera més enllà. Tot està crivellat, tots els racons són foscos, totes les esperances estan superades i maltractades, tots els somnis estan coberts de pols, de la pols dels anys, de les teranyines dels impulsos morts, de les il·lusions no acomplertes. I jugues perquè no queda res més que jugar, encara que no hi creguis, encara que tot sembli igual, perquè al cap i a la fi saps que no pots combatre el renou de les màquines amb el silenci, que només la música, potser només ella, et podrà ajudar. I per això, tan sols per això, segueixes endavant.»

No cal dir que potser jo estava equivocat. Perquè, com podeu veure, encara som aquí. I això també potser vol dir que avui conservam ni que sigui un bri d’esperança, encara que efectivament tot està clivellat. 

Bé idò, de llavors ençà he seguit la seva carrera literària i d’investigador que, com podeu comprovar amb aquest munt de llibres, ha estat molt fecunda i diversa. Perquè no penseu que això són tots els llibres que ha publicat. No. Segur que en té més que jo desconec. 

I això no ha estat tota la seva feina, perquè aquest homu també ha fet documentals, tant aquí com a Suècia, i ha estat i és editor d’editorials petites però grans, El Moixet Demagog, per exemple, i col·laborador en altres iniciatives editorials i de publicacions periòdiques. 

En fi, estam davant un homu fener, com podeu comprovar. D’aquells que no s’aturen mai i que, a més, com deia ell mateix en el seu primer llibre que vaig tenir entre les mans i que va ser el primer que vaig llegir, perquè aquest llibre comença així:

«Me rodeo de libros,
son tantos que me estan creando problemas».

Com també em passava i em passa  a mi, evidentment. 

Els llibres han estat els nostrus companys de viatge i les biblioteques les nostres llars. En aquest sentit, es pot dir que les nostres vides tenen molts punts de coincidència. Hem estimat, i encara ho fem, el paper imprès. Ens hem adaptat a tot, fins i tot al bidet inalàmbric, com he dit altres vegades, però no hem deixat mai d’estimar aquest artefacte que ens ha salvat moltes vegades la vida, aquest artefacte que ens ha acompanyat al llarg de tants i tants anys, i que ens ha connectat amb una cosa tan increïble com ho és la-vida-en-un-planeta-perdut-en-mig-de-l’univers. Un petit planeta que es diu Terra i que segurament només noltrus coneixem i estimam i destruïm. 

Aquest homu, a més, ha escrit molts i molts diversus llibres. No en faré un llistat exhaustiu. Però aquí els teniu i, com deia, no hi són tots. 

Hi trobareu llibres de poesia, novel·les, narracions curtes, llibres d’història fets en col·laboració amb altres autors, una petita història de la lluita antimilitarista a Mallorca, petits apunts antropològics sobre Ciutat i la seva gent, traduccions d’autors suecs que ens acosten a aquella literatura nòrdica, un llibre impactant sobre la seva estada a Islàndia, un llibre que em va commoure i que a més, si més no en el meu cas, va venir acompanyat d’un altre llibre fet amb l’afany de reviure la memòria popular de Santa Catalina i es Jonquet, als quals vaig dedicar un article a la revista digital dirigida per Panxo Villa, revista que il·lumina les nits fosques gabellines, tant les d’hivern com les d’estiu, que són moltes i llargues totes elles.

Aquest fet multi-geogràfic i multicultural és un dels trets que defineixen Albert Herranz, que sempre s’ha mogut per amunt i per avall. Des de que el conec, quan pens en l’internacionalisme, el veig passar a ell caminant per uns carrers plens de gent. No puc definir exactament què és això que tant he desitjat exercir, l’internacionalisme, però segur que és una cosa semblant a la vida i a la feina d’aquest homu. Perquè per aquest homu qualsevol racó de món és tan important, que mereix ser nomenat i ser motiu de la seva solidaritat llibertària.

Cal tenir la seva sensibilitat per veure, estimar i esbombar mundialment totes aquestes coses petites que conformen la xarxa global de convivència, on tots som importants, on tots tallam el bacallà, com deia jo que faríem quan ens trobàssim plegats a Paradella, aquella ciutat mítica que apareix i desapareix davant Cala Agulla en les matinades de Sant Joan i cap a on sempre em dirigesc amb el Golea.

Idò ell no vol esperar que hi arribem, a Paradella. Vol tallar el bacallà ara i aquí, i ho diu de la millor manera que sap: escrivint, xerrant de coses i persones que estimam, malgrat tot, malgrat les desesperances i les ganes de sortir corrents, però de sobte ens aturam i ens demanam, però cap a on? Davant aquest dilema, ja ho veieu, ell se n’ha anat a Campanet i jo a Capdepera.

Jo no sé si a Suècia, aquest homu ha viscut a llocs tan emblemàtics i ultralocals com ho ha fet a Mallorca, ja que com a mallorquí ha viscut, com a mínim, a: El Molinar de Llevant, on hi vivien les nostres roges gabellines; es Jonquet i Santa Catalina, on jo hi vaig viure vint-i-cinc anys, d’on era el mestre Vicenç, on hi va viure en Llorenç Col·lecta i en Felip Blancus, i on hi fa feina la meva filla Sira; Algaida, terra de glosadors i de dimonis, i finalment a Campanet, amb les seves coves que vaig visitar d’infant i on els rojus hi mantenen la bandera ben alta, o això esper que facin. Com deia, a Suècia no sé si vivia a llocs com aquests, però m’agradaria saber-ho. Que ens ho conti, per favor.

Aquest llibre representa i vol dir moltes coses, però per mi n’hi ha una de bàsica que justifica per ell sol haver dedicat tot aquest temps a escriure’l i, per part nostra, a assaborir-lo: i és la defensa aferrissada de la diversitat biològica que també du implícita una defensa aferrissada de la diversitat cultural. Ja sé que he dit que no en xerraria d’aquest llibre, però no puc deixar de dir que aquest llibre ens mostra perfectament el seu compromís amb tot allò que noltrus estimam tant: la nostra terra, la nostra mar i la nostra cultura.

I ara sí, ja per acabar, vull fer-ho amb la meva veu i amb la seva veu, perquè diré un dels seus poemes, el qual, com em passa sovint amb els poemes, m’hagués agradat escriure jo mateix: 

«Com un ambaixador d’un país inexistent
estàs assegut a la teva biblioteca
tancada i ombrívola
mirant fotografies que podrien estar virades en sèpia
d’un temps que ja no existeix
i que tu ja no representes.

Ambaixador d’un país que ja no és,
tremoles i perds el seny amb l’alcohol.
Ambaixador d’un país perdut,
despertes amb la fredor de la matinada.

Ambaixador d’una terra que aviat serà oblidada,
abandonat i sense assistència camines a la cambra.

Com un ambaixador d’un país petit,
amb una geografia que s’esdevindrà invisible als atles,
comptes els dies que resten cap a l’oblit final,
reuneixes les teves energies, recordes l’himne estimat,
i tornes a treure les fotografies de la caixa,
fotografies que prest s’esborraran per sempre.»

Però ja veus, Albert, que les fotografies encara resisteixen, com també ho fan els nostrus esperits, encara bressolats per la posidònia mentre descansam i somiam amb la llibertat. 

Gràcies a tots i una abraçada.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Capdepera, setembre 2023