El 24 de juny s’esdevé la festa que commemora la naixença del sant Baptista, precursor del Mesies. Però, realment, l'origen de la festivitat arrela en celebracions més ancestrals, molt antigues, relacionades amb el solstici d'estiu, és a dir, quan la nit és la més curta de l’any i el dia n’és el més llarg. Teòlegs i escriptors cristians medievals, com Iacomo de la Voragine, del segle XIII, autor de la Llegenda Àuria, reconeixen el substrat antic de dues de les festes més importants del cristianisme: “Els antics gentils, en el solstici d’estiu, que s’esdevé cap a la nit de sant Joan, i en el d’hivern, que cau prop de Nadal, solien romandreen vigília durant la nit per donar culte al sol”2

Efectivament, quan els pobladors primitius veneraven les forces de la natura, i el sol i el foc eren objecte de culte, l’entrada de l’estiu constituïa una part bàsica del calendari solar i, per tant, de celebració ritual. Avançada la  nstauració del cristianisme en terres del que havia estat l’Imperi Romà, el Concili de Constantinoble l'any 680 decretà la suspensió de tota celebració i pràctica paganes. Però, no obstant això, els focs del solstici d'estiu continuaren celebrant-se amb força. Així fou com en lloc de perseguir-los, es decidí cristianitzar-los. En aquest sentit,  segons una tradició pietosa, i no exempta d'ingenuïtat, aquests focs s'encenen en record del naixement de sant Joan, car diuen que la mare d'aquest, santa Isabel, i la seva cosina, la Verge Maria, havien pactat que quan aquella estaria a punt de parir faria encendre una gran foguera dalt una muntanya perquè en veure-la Maria, que poc temps després havia d'infantar Jesús, s'afanyàs a anar a assistir-la.

Donar la benvinguda a l'estiu i proclamar la força del sol i del foc ha estat des de sempre habitual a les contrades mediterrànies, i especialment a les terres de parla catalana, ja que les fogueres, com a centre de la festa, en  constitueixen un costum arrelat i comú. A principi de segle XX, els prohoms de la Renaixença mallorquina, encapçalats per Joan Rosselló de Son Fortesa i per Joan Alcover, la nit de Sant Joan feien fogueres dalt del puig Major per comunicar-se amb les terres germanes continentals. Joan Alcover recull aquesta tradició al poema L'Espurna, aparegut a l’aplec Cap al tard (1909), un fragment del qual diu: “L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen / els cirials del culte de la pàtria. / Sobre l'immens entrunyellat de serres, / la nit batega de clarors purpúries”.

 La celebració de la festa de Sant Joan a ciutat data de molts anys enrere3 . Una de les notícies més antigues que tenim de la celebració de la festa de Sant Joan a l’antiga Ciutat de Mallorca data de l’any 1429. El paborde Jaume recull que el 22 de juny d’aquell any es promulgà un ban prohibint "tallar arbres i branques dels oms, polls, lledoners ni altres arbres del carrer dels Oms, ni tan sols per als focs de la vigília de Sant Joan”4

Sant Joan és la festivitat del sol que crema i també del sol que balla. Una de les tradicions que envolten la nit màgica de sant Joan diu que el sol surt ballant o rodant; la Jaia Xerevel·la, protagonista de la rondalla Es dotze mesos i dues jaies així ens ho recorda: “Dins es juny hi ha sa festa de sant Joan, que es sol, quan surt, balla. Per veure’l ballar bé de tot, l’han de mirar per dins un sedàs”5

Una altra dimensió de la diada de Sant Joan és l'amorosa; quan la festa de sant Valentí era desconeguda a les nostres latituds, sant Joan era la festa de l'amor. El protagonisme d’aquestes inquietuds amoroses era encapçalat per les al·lotes joves; aquestes, en alguns pobles invocaven el nom del sant, perquè els encaminàs en la via de l’amor, amb versets tan agradosos com aquests: “Sant Joan florit, sant Joan granat / mostrau-mos l'estrella de l'enamorat”. Les propietats endevinatòries referents a qüestions amoroses configuren un conjunt anecdòtic molt ric. Sa Jaia Xerevel.la, de la rondalla ja esmentada, també ens informa d’aquesta dimensió: “Ses al·lotes fan mil provatures per aclarir quina serà sa seva sort amb sos festejadors que tenen o que amb el temps tendran”. El diccionari Alcover- Moll diu que la revetla de sant Joan «les donzelles tiren davall el llit tres faves, una de sencera i sense pelar, una de mig pelada i una de pelada completament. A mitjanit, fiquen la mà sota el llit i cerquen una de les faves; si toquen la fava sencera, això indica que la noia serà molt feliç en el matrimoni; si toca la fava mig pelada, és senyal que no serà del tot feliç, i si toquen la fava pelada, això indica que farà un matrimoni molt desgraciat...

També diuen que si una noia posa tres ametlles de casament sota el coixí en la nit de Sant Joan, es casarà amb el jove que ella somiï». En la primera provatura, la de les faves, una variant recollida de font oral diu que si la fava triada és la sencera el matrimoni serà amb un home molt ric, si és la cellada serà amb un home mitjanament acomodat, i si és la pelada, el marit serà pobre”. I encara podem contar una altra tradició d'endevinació amorosa, la del plom: les al·lotes fonien plom dins un pot i el trabucaven dins un recipient més gran; segons la forma que agafava aquest plom fos, s'imaginaven una eina o altres elements de la feina del futur marit. Aquesta mateixa prova es podia fer també amb un ou, i aleshores era el blanc de l'ou que adoptava alguna forma insinuadora d'ofici o d'estament.

Sant Joan i el món agrícola

La festa de Sant Joan coincideix amb les feines més importants de l'any agrícola: segar i batre. Aquesta simultaneïtat ha generat molts de costums i supersticions. Conta la tradició que els pagesos, a la sortida del sol d'aquell dia, feien una creu a l'era de batre perquè espantàs les formigues i el corc. Un altre costum referit al món agrícola era que si, en sortir el sol, s'espolsaven els arbres que tenien poll, no en tornaven a tenir mai més. A Eivissa diuen també que en sortir el sol de tal dia, les oliveres giren les fulles de cara al sol.

Hi ha altres tradicions referides a aquesta jornada màgica: hi havia gent que sembrava clavellers i els regaven amb aigua de set pous de vena, convençuts que, en esclatar, farien flors de set colors. Sa Jaia de la rondalla Es dotze mesos i dues jaies, conta així aquesta tradició: “Si, en sortir es sol es dia de sant Joan , sembren clavellers, aquells clavellers fan clavells de vàries castes i en fan tot l’any”. Sa Jaia afegeix també una informació per a caçadors: “Es dia de sant Joan es caçadors prenen es signe des vent, perquè es vent que fa es dia de sant Joan, sol dominar tot so l’any...”6
 

Les herbes de sant Joan i les propietats curatives de la jornada.

Les propietats curatives de la festa de sant Joan eren de les més destacables de l'any: qui es llançava a la mar just en guaitar el sol per primer cop rere l'horitzó no estava malalt en tot l'any, especialment pel que feia a malalties cutànies. A Manacor, concretament a la finca de s'Hort de Cas Correu, cada any s'hi ha celebrat -fa un any a dos que no se celebra- el ritual del vimer (vimera o vimetera: Salix viminalis). Molts de pares i mares hi acudeixen amb els seus infants malats de trencadura. Els nins han de passar per la corresponent tija del vimeter oberta, que després es torna a tancar. Si la branca encara viu passat un cert temps, el nin s'haurà curat; en cas contrari, haurà de tornar a repetir la cerimònia.

Portal de Sant Joan de Malta, Palma

Un costum molt estès per tot arreu és el de la recollida de les "herbes de sant Joan", que gaudeixen de gran valor remeier. Sa Jaia Xerevel.la, a la rondalla Es dotze mesos i dues jaies, conta així aquesta tradició: “Casi totes ses herbes es dia de sant Joan tenen qualque virtut curativa especial, i en tenen molta més si els reguen amb aigo de set pous o els hi posen dedins, fins an es punt que diuen que curen de tots es mals” (XXI, 102). Algunes herbes medicinals com l'herba-lluïsa, la camamil·la i la menta, s'havien de tallar el dia de sant Joan perquè conservassin totes les propietats.

Miquel Agustí, al Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril, del segle XVII, ja parla de les propietats de “l’herba transflorina dita herba de Sanct Joan. En llatí hypericon... deslliura de la febre terçana... i serveix per guarir nafres i colps”... (Agustí, 34v). L'oli de sant Joan, molt conegut a Menorca, es prepara macerant en fred flors de l'anomenada herba de sant Joan (Hipericum) amb oli dins una botella penjada al sol i la serena; guareix talls, cops i ferides.

Una narració d’Isabel Umbert, titulada “Quin temps era aquell...!”, publicada el 1903 dins el recull Brots y fulles, parla de la recol·lecció de les gotes de rosada, amb fama de tenir gran poder guaridor: “La diada de Sant Joan, totes anàvem a collir roada. A trenc d’auba, fora son, agafàvem una ampolleta i cap a n’es canyar, a aplegar roada... que mos beneís també aquelles floretes, que havien de servir per curar qualsevol mal, si per cas qualcun des nostros, dins aquell any, s’emmalaltia... ses gotetes que havien vista l’auba d’aquell dia, tornaven ses aubades a n’els ulls malats, i cada floreta se cuidava de tornar- los sa color que ella havia perduda dins s’ampolleta.” 

Un dels vessants màgics més curiosos de sant Joan fa referència a la flor de falguera i als dimonis boiets. Hi ha la creença popular que la falguera floreix, grana i tira la llavor a mitjanit del dia de sant Joan, i per això es considera impossible de trobar llavor d'aquesta planta. El Diccionari Català-Valencià-Balear ho conta així: «A Manacor és creença que la falguera floreix i grana la matinada de sant Joan, i que cada gra de llavor de falguera si en caure es posa dins un canonet de plata, es converteix en un dimoni boiet que roman a les ordres del qui l'aplega; però, com que la falguera és una planta somnífera, tots els fadrins que intentaven recollir grans de llavor dins un canonet de plata, s'adormien abans que la planta granàs, i quedaven sense llavor i sense dimonis boiets».

Deixam per a un altre dia el cerimonial i la història de la festa de Sant Joan a Palma, molt arrelada al voltant de l’església de Sant Joan de Malta.

Gaspar Valero i Martí, 23-06-23

 
Notes de text:

1 Text resumit i adaptat de: “La festa de Sant Joan, especialment referida a Palma”. A: "Històries, curiositats i tradicions de Mallorca", de Gaspar Valero i Martí, n. 33 (22-06-20).

2 Voragine, S.: La Leyenda Dorada, I, p. 56

3 Valero Martí, G. : “La festa de Sant Joan”. A: Festa i cerimònia a Palma. Palma de Mallorca, 2003. Ajuntament de Palma. Servei d’Arxius i Biblioteques. P. 100

4 Campaner, A.: Cronicón Mayoricense, p. 210.

5 Rondaies mallorquines, XXI, 10..

6 Alcover Sureda, A. M.: Rondaies mallorquines, tom XXI, p. 102