Peran ens explica que la mort d’un germà uns anys abans del seu naixement va marcar la seva vida i la de la seva família. Pels seus pares, el germà mort va arribar a tenir més presència que els tres que eren vius. Sé què és perdre un germà i hi ha poques coses que puguin trastocar tant la història d’una família. Quan passa, s’hauria de tractar als que queden, especialment als pares, com es tracta als supervivents d’una catàstrofe, amb un equip de psicòlegs atenent-los des del mateix instant de l’accident. El que sigui per esmorteir (esmorteir!) el dolor del moment i planificar el del futur: fer un dol sanador on entri aire, on tot es mogui en bona direcció. El que sigui per evitar que l’Arcàdia acabi enterrada davall tones de pena o amarada de la seva emoció germana amb que sovint es disfressa: la ràbia.

Pentura no fa falta agenciar-se una calavera, com Hàmlet, però hauríem de pensar molt més en la mort. Peran ens explica com a Uganda o l’Índia la miren molt més a la cara. I que aquí abans també ho feiem amb costums que hem anat perdent per arraconar-la. Tenir-la present per adonar-nos que aquest joc tan simple, però, de vegades, tan mancat de sentit (com el vot de joves i treballadors a aquells que tenen per objectiu hipotecar el seu futur i benestar) només es pot fruir (digerir en tants casos) si acceptam de manera natural que tot tendrà un final. En tot cas, com li recorda Tortell Poltrona a n’Espartac al llibre, és cert que un dia morirem, però els altres dies no. Aquest diumenge la democràcia va morir una mica. Tant de bo els resultats del 23 de juliol ens demostrin que era un pas necessari per revifar-la, com la mort.