Ara que ja ha arribat el bon temps i els dies són més llargs, m’agrada passar estones al pati de davant ca nostra. Durant els mesos d’hivern els dies són massa curts per trobar el moment per sortir defora i feinejar una estona en el trosset de terra del corral. És llavors quan només resisteixen les plantes que van bé totes soles (una murta, un parell de mates, un garballó, la llimonera, ...) i les aromàtiques anuals (bé, no totes: com em costa que el julivert vagi bé!). Aquestes darreres setmanes, idò, he trobat temps per preparar la terra, tirar-hi fems i començar a sembrar unes quantes tomatigueres, que me tindran entretingut fins que acabi l’estiu. A veure si enguany les plagues multiformes (tuta, míldiu, polls, fongs, ...) mos respecten. Per si un cas, ja he encès una espelmeta a Sant Isidre Llaurador i he fet també unes libacions propiciatòries a la Deessa Mare (invocada en tots els seus noms: Śakti, Astarté, Rea, Cibeles, Demèter, Ceres, …) per assegurar-me la seva protecció. Convé repartir els ous a tots els paners.

És clar que, durant els mesos que el corral va un poc a lloure,  ho envaeixen tot les plantes ventureres (“males herbes” en deia s’avi, “adventícies” en diuen els nous manuals d’horticultura). Aquests dies he intentat controlar-les per evitar que no s’acabin ensenyorint de tot el pati. Ja deu fer uns quants anys que vaig comprovar que hi havia una planta que no podia arribar a llevar d’enmig: rebrotava una vegada i una altra, fins que vaig decidir aixecar la bandera blanca, em vaig rendir i la vaig deixar quedar (ehem). Amb el temps s’ha fet gran, li he deixat un espai devora la paret que dona al carrer i s’ha fet una planta esponerosa. Com que els meus coneixements de botànica són limitats, fins que no va florir no vaig saber identificar-la. Però, en veure les flors, no hi va haver cap dubte que es tractava d’una passionera, un gènere de plantes conegut també com a Passiflora.

Quan C. Linnaeus li va posar el nom (Passiflora), va recollir una tradició que es remuntava al moment en què els europeus l’havien descobert en arribar a Amèrica, d’on és originària: el fervor religiós (supòs) va fer que associassin la flor amb la passió i mort de Jesucrist. Un poc d’etimologia mos ajudarà a entendre-ho: justament el nom de la planta ve del llatí flos passionis (“flor de la passió), i aquest darrer element deriva del verb patior que significa “patir, sofrir”. I és que alguns van voler veure en aquesta flor tota una simbologia del turment i la mort de Crist. Així cada element tenia (o hi volien veure) un referent de la Passió: els deu pètals i sèpals serien els deu apòstols presents a la crucifixió (Judes, evidentment, no hi era, l’altre absent era Pere o Tomàs, les versions difereixen); els filaments que hi ha part damunt els sèpals representen la corona d’espines; els cinc estams carregats de pol·len, les cinc llagues; els tres estigmes, els tres claus de la creu; fins i tot el filament que treu la planta per poder aferrar-se a tot el que troba (circell és el nom tècnic, en quedau informats) seria el flagell emprat en la tortura. Ja veis, idò, que això de la passió del nom de la planta està molt enfora de calentors eroticofestives i de desitjos amorosos vehements.

L’afany per créixer de la planta fa que de tant en tant hagi de tallar les branques, fulles i circells que surten al carrer i ocupen l’espai (estret) de l’acera. Només faltaria que fos per culpa de la nostra passiflora que la gent que va a peu hagués d’anar per enmig del carrer i no pel lloc que li correspon. En tenc un parells de sacs (de fulles i flors) per poder fer-ne infusions, ja que són conegudes les propietats sedants de la passiflora. Per això s’empra per tractar el nerviosisme, l’insomni, els atacs d’ansietat i altres trastorns provocats per una alteració de l’ànim. Jo ja en tenc un termo ple per poder-ne prendre una tisana abans de sortir a fer una volta sense perdre els nirvis, la paciència i la compostura quan vull caminar sense envestir cap taula, cadira, pissarra, para-sol i tot tipus d’andròmines que ocupen l’espai que hauria de ser per a la gent que va a peu: provau de passejar, sense anar en fila índia, des de la platgeta cap a l’avinguda Gabriel Roca, fins on hi havia (l’enyorat) Marítim.


David Triay