L’any 1976 un bateria de quinze anys penjà un cartell al seu institut perquè cercava altres al·lots per muntar un grup. Aquest va ser l'acte fundacional d'una de les bandes més importants de la història, els U2. L'any 1983, publicaven el seu primer disc, "Boy". I ara, el seu frontman, Paul David Hewson, Bono, acaba de publicar "Surrender" (Reservoir Books), les seves memòries. I per si no n'hi hagués prou per a l'èxtasi de servidor i la resta de fans, també han fet un documental, "A sort of homecoming", on David Letterman va fins a Dublin per immergir-se en el món d'U2 a través de diverses trobades amb Bono i Dave Howell, The Edge (si ja admirava aquest home, aquest documental em deixa encara més entregat al seu talent). Llibre, documental i doble àlbum dels quaranta temes de la banda irlandesa que serveixen de pont a Bono per explicar la seva vida i la d’U2, tres joies.

“Surrender” són 600 pàgines que ens permeten entendre el viatge ideològic de Bono en aquest mig segle. Tot i les crítiques per la seva fortuna, admir el seu activisme. Contradictori o no amb el seu compte corrent, messiànic tal volta, que qualcú amb fama intenti obtenir fons per lluitar conta la Sida o la pobresa extrema, em sembla admirable (a veure si Bono descobreix que la riquesa extrema també és un problema greu). Pentura em passa per alt, però entre els músics joves d'ara no veig que hi hagi substituts de Bono, Sting o Geldof. No m'imagin a Bad Bunny fent un concert al metro de Kiev per denunciar la guerra com van fer recentment Bono i The Edge.

El que desconeixia era que el fervor cristià de la banda fos tan profund. Quan, a mitjans dels 80, amb vint i pocs anys,  li van dir al seu mànager que plegaven perquè el seu gurú espiritual els havia dit que el rock and roll no servia a Déu (que li diguin a la Conferència Episcopal Espanyola i la seva emissora, Rock FM!), aquest els va demanar si Déu també volia que fessin una il·legalitat incomplint el contracte que tenien per fer una gira. Llavors van fer "Sunday, bloody sunday", a la que seguiren moltes més cançons amb missatge i compromís polític per fer un món millor (i guanyaren molts milions, això també). Llarga vida als U2!