Una petició al ple de l’ajuntament de Capdepera: Un carrer amb el nom de Joan Manuel Serrat ja!



"Me va mostrar que podia sumar, que quanta més cultura més riquesa. Que som mallorquí i som andalús... No tenia perquè amagar que m’agrada el flamenc, la copla i també en Lluís Llach"







JM Rosa

Tal vegada la vida, quan mires enrere, no és més que un caramull de moments i decisions que recordem. I en Serrat ha omplert bons moments de la meva i ha tingut influència en les decisions que he pres, com en la de tanta gent. Per aquest motiu, coincidint amb el seu adéu dels escenaris vull rendir tribut a la seva figura des de la meva vivència.

Amb tretze anys, cursant octau d’EGB, tinguérem nou mestre de religió. I el nou mestre no va prestar massa atenció a l’antic testament ni al catecisme com era la tradició fins al moment. Fou més una classe d’ètica, amb valors clarament cristians, que no tant de religió a l’ús. Dins d’aquesta classe poguérem escoltar dues cançons, tenir les seves lletres i analitzar que volien dir. Les cançons eren «Las nanas de la cebolla» i «El niño yuntero», cantades per en Joan Manuel Serrat i escrites per un tal Miguel Hernández. Parlam del curs 1976/77. Gràcies Biel Pérez per aquell curs. 

A un adolescent, conèixer i fer un comentari de text sobre aquestes dues cançons li obr un mon nou. Una sensibilitat nova. I probablement, com així va ser, l’encamina a descobrir qui era aquell Miguel Hernández (perquè a Literatura no ens parlaven d’ell?) i que més cantava aquest cantant català.

Amb els anys, crec que aquesta descoberta és un dels moments importants en allò que ha anat conformant la meva manera d’entendre el mon. De llavors ençà he caminat per la vida escoltant-ho i llegint-ho.

Aquest gabellí nascut a Andalusia vol agrair i reconèixer a Joan Manuel Serrat per la seva obra. I particularment, per que em va ajudar a descobrir i em va donar exemple i coratge per no haver de triar entre cultura mallorquina o cultura andalusa. Me va mostrar que podia sumar, que quanta més cultura més riquesa. Que som mallorquí i som andalús. Que em podia emocionar escoltant un fandango d’Alosno i un fandango pollencí. No tenia perquè amagar que m’agrada el flamenc, la copla i també en Lluís Llach. Això tant obvi, quan ets adolescent als anys 70, no ho era. Aquest mestissatge m’ha donat i em dona una vida més rica.

Gràcies Serrat per fer-me arribar fins a «Orihuela, su pueblo y el mio», viatjar un parell de vegades a dur flors vermelles a una no-lapida del cementiri de Cotlliure on descansa «un hombre, en el buen sentido de la palabra, bueno» i la seva mare. Gràcies Serrat per atracar-me a Joan Salvat-Papasseit. I com no, a Benedetti. Gràcies Serrat per ser porta d’entrada a Raimon, Brel, Paco Ibañez, Brassens, Labordeta...

No em sent capaç de fer una llista de cançons d’en Serrat que no em deixi amb la sensació de ser injust amb les que no anomeni. Com pots triar entre «Pare» i «Plany al mar» o entre «Señora» i «La mujer que yo quiero»?. No vull triar.

Gràcies Serrat per allò que dius en les teves lletres. Gràcies Serrat per tants bons moments.

Una petició i una curiositat. La petició al ple de l’ajuntament de Capdepera: Un carrer amb el nom de Joan Manuel Serrat ja! Crec que la seva vinculació al nostre poble no es posa en dubte, i aquesta és major que la de Francisco Pizarro o Mendez Nuñez per posar un exemple de persones que tenen l’honor de tenir carrer al seu nom a Cala Rajada (no tenc res en contra del conqueridor o del militar gallec).

La curiositat: si aneu a google maps i cercau «carrer joan manuel serrat capdepera» l’identifica amb el nostre far.

JM Rosa