El sol se pon, la nit s’acosta lenta. El dia fuig,
a l’horitzó se esfumen les claredats i la tenebra augmenta,
tot cau a poc a poc dins la foscor.

Aixís al món, una alba n’és la vida.
La llum del sol rosada i eixerida neix i se mor
i al dar-li comiat, el pobre cor en resta desolat.

Fugiren ¡ai! els jorns de la infantesa.
Què esperaré del temps de ma vellesa?
ELS SERS AMATS SÓN MORTS,
MES, ¡OH SENYOR! JO VAIG A ELLS PER A UNA ETERNITAT.

De un Coral de J.S.Bach

EN EL CEL EL SOL NO SE PON

No crec que sigui perquè l’eternitat continua sempre sense compassos callats, sinó perquè el sol i la lluna queden molt més avall. El cel és el darrer pis, després ja ve el sòtil i la teulada.

A tal altura no hi falta llum perquè cada un dels habitants la duu dedins des de que la fe li mostrà el camí  i, gràcies a ella i al  Bon Pastor les passes errades foren menys  i totes tornaren cap a casa.

Allà dalt no hi ha nits ni hi cal descans de cap casta. Tots tenen un entreteniment molt divertit, que consisteix en mirar aquí baix i comentar la feta entre parents i coneguts encara pel món. Ho tenen molt clar i a pesar de veure bé els desastres, ja no pateixen perquè saben qui duu les regnes del món i la bolla.

Axò sí, no perden calada dels seus, sobre tot si són al·lots  i nines. Per a ells nosaltres sempre som com a nins i no ens perden mai de vista; han fet amistat amb els àngels i los fan fer hores extra, si fa falta.

És un goig pensar que en el cel res els fa perdre la alegria. Com més mirem al cel, més bo de fer tendrem no perdre mai el bon humor, l’esperança i el goig de viure.

Dedicat especialment als qui aquestes festes enyoren els seus.

Ceinos de Campos 20/12/2022