L’aire expel·leix l’aigua de mar que ha gosat entrar a les entranyes de la terra. El bufador natural que ha retratat en Jaume escup, amb força, les restes de l’onada que s’havia engolit la roca i les retorna a la mar.

Són coses que passen a Mallorca, una terra calcària excavada i travessada per forats i concavitats. L’erosió física i química dissol la pedra calcària i arreu, davall terra, hi ha avencs, pous, coves, galeries, laberints, llacs... És un regne fosc i ignot, però de bellesa fascinant.

És un món difícilment accessible, llevat d’aquells espais que, ja fa temps, estan dedicats a l’explotació turística. La immensa cova del Pas de Vallgornera és un dels llocs on només una minoria preparada –i autoritzada– s’hi pot endinsar.

Més a la vista i a l’abast, a la costa marina tenim un fotimer de relleus i accidents cadascun amb el seu nom. Són denominacions que no s’haurien de perdre, ja que afegeixen riquesa i diversitat als genèrics termes de cala, platja i roca, de vegades mal usats.

Aquesta diversitat de termes aporta riquesa i matisos a la llengua. Per exemple, escull, niell o faralló són noms que s’usen per a designar tipus de roques o illots que sobresurten dins la mar; o les perilloses seques, que estan a flor d’aigua i que quasi no es veuen navegant.

El tendre és el lloc costaner on la mar romp en dia de bonança i la tenassa és la roca planera poc coberta d’aigua que fa com a d’escaló abans d’entrar a la mar; per contra, la barbacana és el terme que serveix per a designar l’avançament de la costa cap a la mar formant una petita cavitat.

A les roques de la costa l’erosió hi ha excavat cocons, és a dir, clots de diferent mirada i configuració. N’hi ha que tenen nom propi i sovint s’omplen d’aigua marina, l’evaporació de la qual deixa un rastre de sal.

Els cocons, si tenen una superfície més polida a causa de l’acció erosiva del rodament dels macs s’anomenen ribells, per metàfora amb l’atuell domèstic de terrissa.

En fi, tenim morros, penyes i penyals; torrents, torrentons i xaragalls; també basses, estanys i estanyols. No hi falten racons ni raconades, ni, per acollir accions humanes, varadors, pesqueres i rentadors (sovint el rentador de la senyora de tal o qual possessió de marina).

Amb l’evocació d’aquest tresor de noms i amb la mar escampada davant els ulls hi escau llegir els versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner Andressen, traduïts per Rosina Ballester:

Mar sonor, mar sense fons, mar sense fi,
ta bellesa augmenta en estar sols
i tan profunda íntimament la teva veu
segueix la més secreta dansa del meu somni,
que moments hi ha en què imagino
que ets un miracle creat tan sols per a mi.


Maties Garcies