Per Margalida Munar

No em cans de dir que la millor acció educativa que podem fer els pares i mares és menjar habitualment amb els nostres fills i filles: tenguin l’edat que tenguin, però de petits, més. Que aprenguin del model que els donam –no del que els deim que han de fer-, que tenguem una estona cada dia per escoltar-nos, mirar-nos als ulls, agrair tot el que som i compartim. Aquestes estones –i això s’aprèn des del primer dia- són un espai i un temps de demostrar amor incondicional i de comunicació de primer ordre, on no hi caben els retrets, ni aprofitam per llegir la cartilla a algú... De fet si ens seiem junts per alimentar-nos, el que no pot passar és que l’ambient s’enrareixi, els nervis creixin i com a mínim acabem amb mal de panxa. El mal major és que aquesta estona perdi la protecció i potser un dia sigui bona i un altre dolenta, cosa que la fa inestable. Que quedi ben clar que aquesta estona ha de ser sempre sense pantalles: TV, mòbils-tabletes-portàtils-jocs.

Diferents estudis confirmen que els infants que habitualment mengen en família –mínim una vegada al dia-, tenen més defenses, són més hàbils amb el diàleg i amb l’escolta -qualitats molt necessàries en la vida, també en el camp educatiu i professional-, i tenen l’autoestima més sana, cosa que els fa més forts a l’hora d’evitar els ambients poc recomanables i les addiccions.

Com més clar tenguem les persones de la família els guanys d’aquesta pràctica quotidiana, més completa l’arribarem a fer. Sempre que poguem compram juntes, guardam el que hem comprat, cuinam... així la implicació ens fa participar més i millor i valoram totes les feines, i les feim amb més alegria i menys peresa. La responsabilitat la transmetem sobretot amb el que feim, no amb el que deim.

Si aquest hàbit ha estat sempre important, ara que vivim temps convulsos, més encara. És l’ocasió que tenim per equilibrar el que pot dur de desestabilitzador la vida mateixa.

I sovint n’arriben... l’altra nit, al telenotícies explicaren que s’està produint un fenomen alarmant. Que els pediatres han començat a informar de casos d’infants i joves que s’autolesionen: es fan talls, cremades, cops... perquè s’estimen més sentir el dolor físic, que el patiment psíquic –la por, l’angoixa, la incertesa...-, on es senten tots sols i indefensos.

Molts de pics he sentit a dir que el cos parla amb les malalties, quan no hem escoltat el cap i/o el cor. Vendria a ser això dels infants, però que ja no esperen emmalaltir-se, directament s’agredeixen.

Fins ara sentíem les diferents pressions que suporten infants i joves, les pròpies –la imatge– no mengis tant, no vesteixis així-, la formació –estudia, a fer feina sempre hi seràs a temps-, les relacions –no vagis amb aquestes companyies, aquesta persona no et convé-... i les pressions que senten que patim els familiars: ells se’n temen de tot, encara que no en parlem. Ningú deu dubtar que la crisi actual, que hi és i no minva, afecta totes les persones de les famílies: qui està a l’atur i totes les que l’envolten. I la franja més desvalguda és la infància i la joventut, encara que ens creguem que la protegim. No les mentim, compartim la realitat i afrontem-la junts. La mentida té les cames curtes.

Això no lleva que reclamem al govern que la despesa pública s’augmenti en sanitat, educació i serveis socials. Però el que podem fer des de casa, les persones que convivim, no ho pot fer ningú més: les estones juntes, les aprofitam o les tudam. I no estam per tudar res.
 

Margalida Munar és pedagoga. Acaba de publicar Senzill, Sa i Bo. Cuinam i menjam juntes. a El Gall Editor, amb propostes molt saludables, com la descrita, i dos receptaris: primavera-estiu i tardor-hivern.