Durant l’estiu de 1961 vaig aprofundir en un dels temes del ‘Certamen científico-literario’ del Seminari proposats per aquell any: “L’obra literària de mossèn Antoni Ma Alcover”. El vaig poder dur a terme gràcies a l’ajuda i assessorament del qui fou el seu principal deixeble i col·laborador, D. Francesc de Borja Moll, que posà la seva biblioteca i els seus consells a la meva disposició. 

El resultat fou un treball bastant extens i meticulós, dividit en cinc apartats: obra literària, obra folklòrica, obra polèmica, obra històrica i obra filològica. Després de romandre arxivat durant una cinquantena d’anys, els responsables de la Institució Pública Antoni M. Alcover donaren el vist i plau a la seva publicació. El text íntegre sortí a llum pel mes de juliol de l’any 2012, amb el núm. 8 de la col·lecció ‘Escorcolls’. Porta per títol “Planter de paraules. L’obra escrita d’Antoni Maria Alcover”. Va precedit d’un pròleg de Gabriel Barceló Bover i acompanyat d’una sèrie de fotografies, una relació bibliogràfica i un apèndix amb els títols continguts dins els vuit darrers toms de “Rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó”, donat que l’any 1961 només n’havien aparegut setze. 

D’aquell treball de certamen convertit en llibre en vaig treure un resum esquemàtic titulat “Mossèn Alcover, un capellà polifacètic”, on pos de relleu la seva obra com a rondallaire, polemista, historiador i filòleg, i afegesc alguns altres aspectes de la seva personalitat: el trescador, el pintor, l’arquitecte i el sacerdot. Aquest article el podeu trobar al núm. 32 de “Modèlics i modelicons”, del mes de maig de 2013, entre les pàgines 21 i 27.

Amb motiu de complir-se seixanta anys de la publicació del darrer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear (actualment anomenat Diccionari Alcover-Moll) m’han demanat que escrigui qualque cosa sobre aquesta obra monumental. No som especialista en la matèria, però sí un gran admirador dels qui la dugueren a terme.

He pensat que potser convé començar pel principi: la Lletra de convit de 1901. El títol complet era: DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA. LLETRA DE CONVIT QUE A TOTS ELS AMICS D’AQUESTA LLENGUA ENVIA MOSSÈN ANTONI M. ALCOVER, PRE., VICARI GENERAL DE MALLORCA.

Fou la primera passa de cara a convertir la idea del diccionari en realitat. Mossèn Alcover necessitava, davant tot, que els lletraferits de Catalunya, València i les Illes Balears li fessin costat. I per despertar el seu interès i aconseguir la seva ajuda calia exposar-los primer els objectius i finalitat que es proposava amb la seva obra, així com el pla de treball que s’havia de seguir per dur-la a terme.

En primer lloc, exposa els motius que l’havien induït a tirar enmig una empresa de tanta envergadura:
“Amb el moviment generós, ardit, sempre creixent, incontrastable, a favor de la nostra llengua estimadíssima, tants d’anys desjectada, envilida i desconeguda de sos meteys fills, tot hom, per poderla escriure y parlar correctament, demana la gramática y el diccionari. De gramática en deixá una de feta casi de tot y ja impresa bona part a costes y despeses de la Excma. Diputació de les Balears, l’eminent filòlech y dolcíssim poeta D. Tomás Fortesa... Ara el diccionari no està fet, ni d’un bon tros [...]
Fentme aquestes reflexions y veent que ningú se movía per tal obra, y petxucat mil vegades perque jo no l’emprenía, a la fi me som resolt de sortir en mitx, y cridar els amichs de la nostra llengua benvolguda, y proposarlos de emprendre l’obra magna del Diccionari...” (pp. 5-7).

Exposa després el seu pensament sobre l’amplitud que el Diccionari ha de tenir:
“Aquest diccionari no ha d’esser just de la llengua parlada a Mallorca y parlada actualment, sino de la llengua qui amb lo nom de llemosina o catalana es coneguda y famosa dins el mon literari desde’l sigle XII, y es una de les branques mes importants de la extensa, de la venerada llengua d’oc [...]
Volem reunir, fins allá ont mos sia possible, el tresor merevellós; volem fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de la opulencia imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes y formes té escampada y espargida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del sigle XI ensá, guardats dins biblioteques y arxius: riquesa y opulencia que brollen encara rabents, llampants, inestroncables, de la boca dels milenars de milenars de gent que pobla Catalunya espanyola y Catalunya francesa, les Illes Balears y l’antich regne de Valencia...” (p. 7).

Per a realitzar tal pensament, proposa el sistema de cèdules o ‘papeletas’ on s’ha de recollir el cabal lexicogràfic parlat i escrit, i explica com han d’esser les mateixes i com les han d’omplir:
“... replegar les paraules, frases y formes, posantles a un trosset de paper quadrangular de 105 milímetres de llarch y 74 d’ample, escrivint per llarch. Cada paraula, accepció o forma ha d’anar escrita al bell mig de la cèdula, y, si es treta d’un llibre o document inèdit, indicar amb tota exactitut el títol y edició del llibre o document y la pàgina [...]
Les cèdules llavò s’han de classificar per paraules... Per facilitar aquesta triadella, convé posar a-n el cornaló superior dret de cada cèdula la lletra inicial de la paraula,,, y a-n el cornaló inferior de la meteixa banda han de posar el número que cada colaborador tenga a la llista de colaboradors...” (pp. 7-8).

Divideix el camp de treball en dos sementers: secció de monuments escrits i seccions del llenguatge vivent, que sumen 583. Divideix les seccions en diferents grups, segons la ciència o professió a què fan referència: Teologia, Filosofia, Dret Canònic, Dret Civil, Lletres, Matemàtiques, Física, Química, Història Natural, Enginyeria, Medicina, Veterinària, Farmàcia, Belles Arts, Agricultura, Arts i Oficis.

Per orientar millor els col·laboradors i aclarir els dubtes més corrents i generals, presenta unes quantes mostres de cèdules de seccions distintes, fent notar les particularitats de cada una d’elles. Dona les instruccions oportunes tocant a la manera com han de funcionar les diferents seccions i el conjunt:
“Lo Illm. Sr, Bisbe de Mallorca cedeix la Biblioteca de son palau per l’obra del Diccionari, això es, per reunirshi els colaboradors com a tals, les vegades que vullen, per guardarhi les cèdules y per tot lo referent a-n això [...]
Com hi haurá tanta feynada de distribuir cèdules en blanch y rebre-les plenes... se fa necessari constituir una partida de Secretaris, que convé que sien joves, perque los caldrà tenir molt de delit y entusiasme...” (pp. 41-42).
“Ademés dels Secretaris, qu’han de tenir la residencia a la Ciutat de Mallorca, hem hagut de constituir Corresponsals o representants de l’obra del Diccionari a les diferents regions y ciutats principals del territori de la llengua... D’ells dependeix que les regions s’entenguen, fassen tot un cos, y contribuesca cada una amb tot lo seu cabal linguístic...” (p. 43).

Posa a continuació la llista dels Corresponsals. Els llocs on n’hi havia són, per ordre alfabètic: Alcoi (2), Arles “sur Tech” (Rosselló) (1), Barcelona (5), Castelló de la Plana (1), Clairà (Rosselló) (1), Gandia (1), Girona (1), Eivissa (1), Lleida (1), Manresa (1), Morella (1), Menorca (1), Nules (1), Perpinyà (4), Puigcerdà (1), Reus (2), Solsona (1), Tarragona (1), Tortosa (2), Urbanyà (1), València (4), Vic (4), Vinaròs (1), Xerta (1).

En total, 40 Corresponsals, entre els quals hi figuren noms tan coneguts i prestigiosos com els de Mn. Jacint Verdaguer, Dr. D. Antoni Rubió i Lluch, D. Pompeu Fabra, D. Jaume Massó i Torrens, P. Jaume Nonell S. J., D. Àngel Ruiz i Pablo, Dr. D. Rigobert Domenech Pre., etc.

Compta també amb “la bendició, aprovació y encoratjament” dels bisbes de Barcelona, València, Girona, Oriola, Lleida, Solsona, Tortosa, Menorca, Mallorca, Vic i Perpinyà, i del Vicari Capitular d’Eivissa. Cap al final de la “Lletra de convit” remarca, amb el seu llenguatge eloqüent i esponerós:

Així començà l’obra del Diccionari; obra que sols podia dur a terme un home com mossèn Alcover. Amb sa voluntat ferrenya sabé vèncer els nombrosos i aclaparadors obstacles que se li presentaren, i a l’hora de la mort pogué deixar en mans de dignes successors, encarrilada pel camí de l’èxit, l’obra que omplí els anys més fecunds de la seva vida.

Pere Orpí Ferrer
Cala Rajada, setembre de 2022