Pujant pel  carrer de l’Amargura un dia qualsevol baixava al meu encontre un moro, vestit de cap a peus amb  el seu turbant i la seva xilava, ben dret amb el cap mirant el cel.  Vist de prop vaig  comprovar que tenia una mirada esglaiosa i fixa. Era cec, no duia gaiato ni companyia. Sabria el seu camí de memòria. Després ma digueren que després de visitar el santuari de La Meca, es va cegar voluntàriament, com altres devots del seu Déu i la seva fe. Un costum contradictori, digne de `prohibir, admirar i doldre al mateix temps.

Jesús preguntà un dia:” Però el Fill de l’home, quan vengui, ¿trobarà fe a la terra?. Llc 18,8.

No crec que aquesta sigui la fe que espera el Senyor de nosaltres. Aquella padrina  no sabia llegir ni escriure,  resava cada dia el rosari contant amb sos dits, mai deixà mans buides  a un pobre o pelegrí que tocà al seu portal i altres vegades els donava un plat de calent. Talment ho ensenyà de fer als seus nets.

He conegut diversos professors universitaris tant a Roma com a Jerusalem , que me han ajudat molt des de la seva càtedra oral o escrita, cosa per la qual  tenen tot el meu agraïment. A alguns els visitava, ells escoltaven amb paciència les meves preguntes de ignorant. Els vertaders savis sempre són humils. L’orgull i la ignorància solen caminar plegats.

Anys després he escoltat alguns escriptors importants que transmeten un pensament ben fonamentat, parlen i se fan escoltar, donem llum i claredat als oients, però la seva paraula els vessa sense calor ni contagi. Els manca el foc de l’àngel que amb un caliu purificà els llavis de Isaïes.

Quan la fe no provoca humilitat i adoració, té el perill de transformar-se en ciència en l’enteniment i de vegades acaba com una de tantes maneres de sobreviure discretament. Demanem a l’Esperit Sant els dons de intel·ligència i de saviesa de la padrina que estimava el germà proïsme com a si mateixa.

Llorenç Tous.
21/10/2022