L'ÀGORA DE L'OBRA CULTURAL BALEAR

En aquesta secció continuam la publicació d'articles tramitats per l'OCB per a la seva publicació a les revistes de l'Associació de Premsa forana. 

FUSTER A MALLORCA
per Gabriel Ensenyat Pujol
(Catedràtic de Filologia Catalana - Universitat de les Illes Balears)

La publicació de Nosaltres els valencians (1962) va significar un revulsiu important en el fins aleshores somort panorama cultural mallorquí. La reflexió endegada per Joan Fuster no tenia un abast exclusivament valencià sinó que emmarcava la realitat valenciana en l’àmbit de Països Catalans. De fet, responia a una crida que havia fet Jaume Vicens Vives al seu llibre Notícia de Catalunya, en què reclamava reflexions semblants als altres territoris de parla catalana, a fi de contrastar realitats, mancances i anhels, i que l’historiador gironí va reiterar fins gairebé el moment de la seva mort. L’escriptor de Sueca, que havia publicat diverses obres a l’editorial Moll i mantenia relació amb la intel·lectualitat mallorquina –significativament amb la més catalanista–, s’havia convertit en el referent a seguir a l’hora d’endegar la preceptiva indagació sobre la identitat illenca; però l’alt nivell del seu assaig suposava tot un fre per als candidats a l’hora de decidir-se. Finalment un jove Josep Melià s’hi va decidir i només en un any enllestí l’equivalent mallorquí, la publicació del qual hagué de demorar-se quatre anys a causa de l’acció de la censura. Els mallorquins aparegué amb un pròleg de Joan Fuster i obtingué un ressò immediat, fins al punt d’ésser l’obra més venuda a Mallorca el dia del llibre del 1967, i aviat se'n va fer d’una segona edició.

Melià, que sempre va ésser una persona de tarannà conservador, “centrista”, i possibilista, aspirava a incorporar la nova burgesia illenca sorgida de l’immediat boom del turisme i de la construcció, a la tasca de bastir un país amb cara i ulls. Tanmateix no se’n va sortir perquè el nou grup ni les generacions immediates no han tengut mai cap intenció de marcar distàncies amb un estat que, malgrat l’espoli fiscal a què els sotmetia (com a la resta de mallorquins), els proporcionava una aparent seguretat. Era allò de “ja ens va bé així”. Després hi havia la qüestió lingüística, cultural i identitària, però aquí sí que l’actitud d’aquesta gent ha oscil·lat entre la indiferència i l’hostilitat envers tot allò que té la més mínima connotació catalana. O sigui, envers la pròpia realitat. Joan Fuster, des del primer moment, havia vist que al País Valencià no hi havia res a fer amb la burgesia valenciana, que havia desertat de cap mena de consciència nacional. És una de les diferències entre les ambicions dels dos autors a l’hora de projectar els destinataris de la pròpia obra, fruit de dues realitats, en aquest cas, diferenciades.

La relació de Fuster amb l’arxipèlag balear, sempre present en la seva anàlisi de país (el país en majúscules), iniciada anys abans de publicar l’emblemàtic Nosaltres els valencians, continuà a través d’altres vies. Només un any després de l’aparició del llibre de Melià va tenir lloc una trobada clandestina (tant, que encara ara és poc coneguda) al petit poble mallorquí de s’Arracó per tal de debatre l’articulació dels Països Catalans, en tots els àmbits, després de la dictadura. La delegació valenciana, integrada bàsicament per joves, l’encapçalava Fuster, mentre que la principatina tenia com a referent Miquel Coll i Alentorn. De Mallorca hi participà una concisa representació de la intel·lectualitat vinculada al catalanisme: Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Climent Garau, Francesc Moll, Pere Jofre, mossèn Pere Llabrés, Antonina Canyelles i altres persones.

També l’escriptor de Sueca va participar en altres debats com aquell, a hores d’ara mig oblidats, sobre el paper que calia atribuir al període islàmic a l’hora de configurar la identitat mallorquina. I també en alguna visita esporàdica a l’illa, per bé que la influència del valencià, no gaire adepte al viatge, es troba més en l’àmbit intel·lectual i epistolar (i “ideològic”, és clar) que en el contacte directe amb les Balears.


Gabriel Ensenyat Pujol