Aquest setembre ha fet vint-i-cinc anys de la primera Marxa pel Tren de Llevant i ara sí, ara va de bo, que sí o quasi, que bé, segur, segur del tot només hi ha la mort, però molt segur que, no ara, d’aquí a uns anys, que sí, que començaran les obres del Tren de Llevant. Bé, les acabaran, amb 30 milions que han aprovat que no venen de Madrid ni d’Europa, però pareix que els tenen, bé, no tots, perquè per acabar en falten 120, però que si guanyen les eleccions i se’n recorden, que segur que ara sí que torna perquè ho ha dit la presidenta, encara que és ver que ja ho va dir i va signar manifestos, però ara sí que comença el compte enrere, si no hi ha res de nou o tenen memòria i voluntat i seny i doblers...
Tenint en compte que entre Manacor i Cala Rajada hi ha 30 quilòmetres, si els llevantins s’haguessin posat d’acord a anar a posar 25 metres de travesses cada cap de setmana, ja tendríem tot el trajecte ple de vies. També el tendríem si en Joserra, l’heroi de Kíev de la motxilla d’Amazon, no hagués aturat les obres. I, sens dubte, si els que han estat al govern els darrers vuit anys s’hi haguessin posat quan arribaren per desenterrar-lo i no ara, també estaríem avorrits d’anar amb tren. Però que les coses arribin a Mallorca, costa. Llavors imagina’t a Llevant! Finisterre! Fa uns dies vaig conèixer a Olivia Mandle, la Greta Thunberg catalana. Té quinze anys i em va recordar que Espanya és la presó més gran de dofins d’Europa i el sisè país amb més dofins engabiats del món, una activitat que hauria de ser considerada delictiva i que mou prop de tres-cents milions a l’any. Barcelona ja no té dofins tancats a piscines, els va enviar a Grècia (on continuen engabiats). Però Mallorca s’ha d’avergonyir de tenir una presó com Marineland.
A l’Exposició Universal de Brussel·les de l’any 1958 es va fer una instal·lació on els visitants podien observar congolesos als quals tiraven plàtans si no els feien cas. Mandle em va recordar que aquest malson de falta d’empatia i crueltat continua viu. No record quan vaig veure el darrer dofí tancat, però fa vint anys vaig anar a l’Oceanogràfic de València per comprovar amb horror que allà dins hi tenen tancades dues belugues: cetacis de l’àrtic tancats a una piscina de València!
Igual que ara ens horroritza que existissin zoos humans, arribarà un dia en què abominarem d’aquells individus del XXI que permetien l’empresonament de belugues i dofins. O que en temps de canvi climàtic encara jugaven a fer política amb el transport públic.
