Avui al missudia, al Clot Garrover, m’he acomiadat per ara de l’amu en Pere Canoves, el darrer dels maresers. No cal dir que de tornada cap a ca meva el meu esperit ha plorat. No per la separació momentània, sinó per l’emoció de recordar tot allò que m’havia contat. No només dels grans fets, de les grans batalles de la guerra civil, de les grans festes republicanes, del gran Antoni Domínguez, sempre present en les nostres converses, ... sinó de les petites coses de cada dia, de la feina per sa Mesquida, dels meus pares, dels meus padrins encara joves, del Recreo, de la meva padrina venent i regalant entrades al Teatre Oriental, de les bicicletes amunt i avall per tot Mallorca, de les motus i el seu so...
Si la meva memòria és curta, que ho és, ara ho serà més que mai. Les biblioteques humanes es cansen de parlar i se’n van, sembla que callen, i noltrus, els que amb potser massa optimisme ens anomenam «els vius», ens quedam aquí, en un món que voldríem canviar però ja no sabem com. De fet, ja ni ens ho imaginam. Alguns no anaven a escola i noltrus potser hi hem anat massa i volent abraçar el món, ens hem quedat amb una abraçada buida. Hem abraçat tant el món, que ens hem oblidat d’abraçar les persones que teníem a prop.
Per si de cas, l’amu en Pere, aquí teniu la meva abraçada i aquí teniu aquest petit escrit, que segur que no fa justícia a res del que representau, però per ara és l’únic que tenc per dir que l’amu en Pere Canoves és un dels meus gran herois i que la Capdepera gabellina perd un més dels seus grans actius: per recordar, per estimar, per mirar de front el futur com hem tractat de fer-ho amb el passat, per tractar de passar per aquesta vida amb dignitat i alegria sense necessitat de fer cap gran inversió, només tractant de ser noltrus mateixus, que caminam amunt i avall, amb el cap ben alt, com si tots aquests desastres que ens han imposat no anassin amb noltrus.
CONVERSA ASTRONÀUTICA
Avui matí he fet un llarg recorregut, des de Son Moll a Capdepera, amb l’amu en Pere Canoves. Hem xerrat, amb mascaretes posades, de la Guerra Civil, en la qual ell hi va ser un any, gairebé tot el 1938 i fins a l’abril del 1939. No cal dir que tot això m’impressiona molt, perquè ell no només xerra de la guerra, sinó també dels meus pares i dels meus padrins, del Recreo i del Teatre Oriental, de personatges dels quals ja no en record ni la fesomia, i també de la gent del meu carrer o del carrer Sant Pere amb els metodistes i el gran Antoni Domínguez hipnotitzant amb les mans mentre combat el capitalisme criminal, o del seu germà corredor de bicicletes, també de les coses primeres que ja només existeixen dins el seu cap i dins la meva imaginació, de contrabandistes i traginers, pescadors de canya i caçadors d’esclatasangs. Evidentment, l’amu en Pere i jo som dos astronautes viatjant per l’espai exterior protegits contra el virus de l’oblit per unes mascaretes de paper que ens emparen amb il·lusió. Sembla que tot el que tenim són quatre paraules i dues fotografies, però ben col·locades es transformen en una nau espacial que ens ajuda a viatjar cap a l’infinit. De Son Moll a Capdepera, venguent del Carregador, ullant a cada passa aquella Menorca republicana que noltrus volem imaginar que és Paradella. Ep, amb molta d’il·lusió!
[El 2020 vaig fer una llarga caminada amb l’amu en Pere. Després vaig escriure aquesta «Conversa astronàutica»]
