Bon vespre, amigues i amics:

Com bé recorda l’escriptor pobler Miquel López Crespí en el seu blog de literatura, a través de les paraules d’un altre gran escriptor com va ser Alexandre Ballester: «Sense memòria familiar no hi ha ni hi pot haver, memòria històrica, ni dignitat de país. Per mi, país té, estrictament el sentit històric i cultural, emocional de Mallorca. De Balears, de la nostra terra, d’un regne enmig de la mar». Curiosament, va ser mitjançant un llibre de fotografia i memòria del mateix Alexandre Ballester, signat pel seu puny i lletra, que vaig descobrir una nova mena de fer literatura a través de la imatge. Les històries que el dramaturg treia d’aquelles fotografies que retrataven Sa Pobla, els seus habitants i els seus costums renaixien d’un temps passat per venir-nos a contar a l’ara i aquí d’on venim i cap a on anam. Però va ser just després de la lectura d’aquell llibre in situ, que m’arribà l’encàrrec de fer el pròleg del llibre Gent nostra d’abans i d’ara(1) de l’amic Bartomeu Melis i Melis «Meyme», era l’any 2013. Curiosament, aquest llibre, tot i ser escrit sota el format de l’article periodístic que tan bé l’autor domina, ja esdevenia, amb el suport de la imatge fotogràfica, sobretot de personatges, un quadre sociològic traçat pel periodista gabellí, que serví per donar cos i forma a les persones que el conformaren a través de la imatge i la paraula. En el capítol dedicat a cas Bombu hi diu:

«L’encís de Capdepera ve dels pujols dolços, dels ametllerars, dels horts i sobretot, de la mar. La costa entre el puig del Telègraf i el Cap Vermell es desplega en corbes gracioses. Els sembrats, les vinyes i els pins arriben fins a les lliuretes (arena gruixada) de les platges, l’estada, en els mesos calorosos, és plaent. Cala Rajada s’anomena la més concorreguda. Un esbart de cases espargides amb irregularitat agradosa li donen, durant l’estiu, una extraordinària animació, aplegant-s’hi nombroses famílies de Manacor, Petra, Artà, Sineu, Palma o d’altres viles mallorquines». Recentment, el llibre de Biel Torres Pupil·les de llegums(2) també ve a ser una crònica del passat de Capdepera, tot i que hi ha més pes de text que no pas d’imatge. Ambdós llibres presenten un riquíssim glosari de noms que caldrà no oblidar i que posen a prova aquell títol de Jesús Tuson que deia Una imatge no val més que mil paraules(3).

En aquest sentit, descobrir que Antoni Flaquer també ha aconseguit rescabalar tot un món rere les imatges de Cala Rajada, ens dona a entendre que aquest món ple de rostres, vides, situacions d’un altre temps que també alimenta el nostre temps, era real. Tristament, tal vegada arribi el moment de penjar el següent rètol: «Cala Rajada està perduda!». Tal vegada ara no li donareu més importància, però si hom observa el que hi ha al voltant nota en la distància molts de canvis no sé si dir-ne favorables. Per sort, les fotografies que presenta Antoni, salven aquell passat idíl·lic, que recorden una Cala Rajada que no vendria a ser el paradís perdut, sinó més bé l’arcàdia feliç de la que tothom en té un bocí a l’ànima. No tot eren flors i violes, evidentment, però l’impacte que ha creat sobre les nostres ments aquesta sèrie d’instantànies que ha oferit l’investigador a la revista Cap Vermell, ha estat una bona manera de donar-nos a entendre que si no s’aprecia el nostre passat, difícilment es podrà construir el nostre futur.

Seguidament, confeccionar aquest llibre ha estat una vertadera peripècia («envitricollada», en paraula manllevada a Pere Orpí) , però que ha donat un bon resultat definitiu. Per aquesta raó, vull donar les gràcies a Llucià Sirer «Rinyon», per haver-m’hi embarcat, tot i que finalment la part literària no hi formàs part. Finalment, a l’autor, a qui he entrevistat i conegut una mica més aquests darrers anys i a qui agraeixo haver mantingut el ble encès d’un món que donava per oblidat, per vençut, per confinat, però que encara batega en els ulls de la gent que el conforma, precisament perquè el rebé a través d’altre gent que el conegué i el va viure. També per haver-m’hi despertat la curiositat, quan mai no pensava precisament en allò que havia de pensar, és a dir a estimar Cala Rajada. En aquest sentit permeteu-me caure en el tòpic i dir allò de «qui coneix, estima!».

Finalment, recordar que la fotografia ens porta la Història, (i també la intrahistòria, en el més pur sentit unamunià), però que l’autor ha hagut de fer un gran esforç per recuperar-la i de vegades solament amb els recursos del seu propi enginy, la seva múrria intel·ligència i la seva esma que sol apuntar cap aquí, cap al moll, on hi nedava de petit. Vull agrair també el gest de Tomeu Melis, secretari de l’IES CAPDEPERA, perquè tot d’una i sense cap dilació accedí a la proposta de les donacions de dues làmines del Castell de Capdepera que realitzà Antoni Flaquer, perquè formassin part dels trets identitaris del nostre centre educatiu. Acabo amb una anècdota: fa un parell d’anys vaig apropar-me a la part administrativa del Centre Cultural Cap Vermell i una al·lota me va dir sorpresa i animada que havia acabat d’entrar un senyor molt simpàtic amb una fotografia a la mà i que els hi havia mostrat una imatge de Cala Rajada, sorprenentment, les seves mans, encara l’aguanten i conviden a endinsar-se al seu món per una finestra al més pur estil Stargate, tot i que amb la senzillesa, l’elegància i la dedicació d’una persona que aprecia el nostre entorn i la seva Història.

Moltes gràcies!

Joan Cabalgante Guasp, moll de Cala Rajada, 17 de juliol de 2022.