La Biblioteca del Golea (44): Una mar plena de taronges

Detalls
Categoria: Collaboracions
Vist: 1115

 

[Clicant sobre la imatge es descarregar la publicació sencera]


Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 

 

porque siempre iremos al mar
a coger naranjas
aunque sólo nos quede en la voz
un muñón de esperanza
Francisco Croissier
 
Els llibres i totes les classes d’escrits sempre han estat objecte de terror per als que es dediquen a suprimir la veritat.
Wole Soyinka, citat a C.B. Morris
 
Pedro García Cabrera ens ha ofert una succesió de trampolins que ens llancen a la gran aventura de veure el món, la guerra i l’amor pels seus ulls i per la seva imaginació.
Morris, Cyril Brian (2009). Entre la guerra y tu, de Pedro García Cabrera: guerra, prisión y poesía. Santa Cruz de Tenerife: Idea.

 

És segur que foren els germans Croissier els primers que em parlaren de Pedro García Cabrera (1905-1981) a la Tasca Canaria tot just encetats els anys vuitanta del segle passat, on hi tenia lloc una tertúlia a la qual hi vaig assistir per primera vegada amb en Pepe Carpintero. Feia poc, el col·lectiu Joven Poesía Canaria, al qual ells pertanyien, havien fet un homenatge al poeta i havien publicat un llibre amb els poemes que es varen llegir el dia de l’acte celebrat el 19 de setembre de 1980. Després vaig aconseguir una bona antologia seva, A la mar fui por naranjas, amb la qual vaig començar a entendre la grandesa d’aquest autor i de la seva poesia.

     PGC és l’escriptor més prolífic d’aquell Grup Surrealista de Tenerife, del qual ja n’he donat algunes clarícies als epílegs de les diverses versions catalanes que he anat publicant aquests darrers anys i que podeu llegir des de les imatges de la contracoberta d’aquesta publicació.

     De la seva primera etapa modernista i d’un acostament a la poesia del Grup del 27 espanyol, passarà a les avantguardes i al surrealisme, però també tot això fet des d’una introspecció insular que tractarà de bussejar dins la tradició canària per a trobar el seu lloc al món. Un lloc que, pens jo, també ens acosta a la sensibilitat americana i al seu món de més enllà de la mar i la seva exuberància a vegades tropical i a vegades feta de la pedra calcària dels grans deserts.

     Malgrat tot, la mar serà –la mar de les colònies d’ultramar–, sense dubte, un dels seus grans temes. Aquella mar atlàntica que els mediterranis a vegades no sabem entendre ni gaudir.

 

De aquí que como acto previo para llegar a un arte de matiz universal sea necesario afirmar, por un estudio sopesado, las características de las islas –ya dentro de nuestro marco–. Y aunque haya en esto una especie de desviación de la trayectoria nacionalista de Unamuno, ello no es más que un cambio de posición para un salto de mayor, ya que a nosotros, por nuestra geografía y manera de sentir, nos es más asequible ir directamente a lo universal, sin la escala intermedia –cada vez más difícil– de la fusión nacional.
(La Tarde, Santa Cruz de Tenerife, 16 de agosto de 1930).

 

     Tot això, sempre acompanyat d’un compromís explícit amb la justícia social que l’acostarà al socialisme, encara republicà en aquell temps. Aquest compromís, plasmat amb la militància política i la col·laboració i direcció d’algunes publicacions obreres, el duran, a partir de 1936, per un periple de detencions, empresonaments, fugues, noves detencions i nous empresonaments, en els quals la seva vida correrà perill. Finalment se’n sortirà i això permetrà que la seva obra sigui tan i tan enorme i tan i tan potent. No com la de Domingo López Torres, company de militància política i cultural, assassinat el 1937 tot just quan la seva obra començava a agafar forma i a despuntar.

     En tot cas, tant Domingo López Torres com Pedro García Cabrera són uns dels grans de la literatura canària i hispanoamericana i sempre seran recordats no tan sols per la seva obra, sinó per la seva participació a gaceta de arte, una de les revistes importants de la primera meitat del segle xx i per haver signat el Manifest Surrealista escrit a Tenerife el 1935 amb André Breton i Benjamin Péret.

     Evidentment, tot això es va veure trasbalsat, primer, i anorreat, després, per la revolta militar, la guerra (1936-1939) i el llarguíssim període feixista (1940-1975), al qual ha seguit un penós i perillós règim monàrquic (1976-2022 [?]), que no tan sols no s’ha espolsat les rèmores autoritàries sinó que les ha aprofundit i exaltat.

 

     Per tant, hem presentat tres texts de PGC: Transparencias fugadas, Los senos de tinta i Dársena con despertadores. El primer encara dubitatiu i els altres dos ja plenament surrealistes. Però, com deia, la seva obra és molt més extensa que aquesta que ha pogut llegir el lector en versió catalana i, a més, no sempre fàcil d’encabir dins un o altre corrent.

     En tot cas, com ell mateix ha afirmat, sempre ha fet feina per la seva poesia:

 

Yo no he hecho más que trabajar en mi poesía. No he pensado nunca en ocupar un determinado puesto. He trabajado en silencio, porque yo he amado mucho la soledad. No para rehuir el contacto con los demás, sino para poder levantar la esperanza. He luchado siempre por la libertad de expresión y he tenido aún hasta hoy la virginidad que tiene el aire y el agua no contaminada y la luz y el fuego, y un elemento también de mi mundo interior, el más extraordinario de todos: la Libertad. He luchado por ella, y he luchado porque he tenido la fortuna de nacer en una isla, una isla que tiene el seno de la fecundidad. Las islas son los senos de la fecundidad sobre el mar y he tenido la fortuna, como muchos de vosotros de nacer en esta isla.
(Fragment del parlament de PGC a l’acte de l’homenatge de la Joven Poesia Canaria el 19 de setembre de 1980).

 

     Aquest segurament és un dels darrers texts que va escriure o, si més no, que va dir en públic, perquè poc després, el 20 març de 1981, va morir, tot just un any abans que jo arribàs a Tenerife.

     Des de llavors he encalçat la poesia canària i he navegat per la seva atlàntida en cerca de les illes mòbils que sempre són Non Trobadas.

     Però cap allà anam, navegant amb el Golea, cap a les sines fèrtils, cap a les visions espectrals, cap a la consciència espiritista (o potser espiritual?), ...

     En tot cas, sigui com sigui, aquesta publicació és un capítol més de la meva vida illenca, un escenari on poetes com Pedro García Cabrera ocupen un lloc elevat i visionari, des d’on ens assenyalen una intuïció personal que rema entre les ones de la mar per tal d’abraçar tot allò col·lectiu, tot allò universal.