"Ja veis que tot això són cabòries i imaginacions, que fan més mal encara quan les comparam amb el decebedor paisatge urbà que patim, en què no podem trobar en tot el municipi ni una sola llibreria (o res que s’hi assembli)."


Per David Triay.



Ja sabem que un del set pecats capitals és l’enveja, aquesta emoció perversa que no ens deixa gaudir del que tenim mentre desitjam el que té un altre. Tanmateix, es pot edulcorar i transformar en alguna cosa semblant a l’admiració si va acompanyada de l’adjectiu sana: ara sí, l’enveja sana es pot sentir i, fins i tot, es pot expressar en veu alta sense passar massa vergonya. Quan vam tenir notícia que Calonge (el poble de l’Empordà, no el de Santanyí) s’havia convertit l’hivern passat en membre de la International BookTowns en obrir set llibreries de cop (7!), vam sentir una autèntica enveja sana. Les informacions explicaven que l’ajuntament de Calonge, una petita (i turística) localitat de costa amb una població gairebé idèntica al nostre municipi, havia decidit fomentar amb tot tipus d’ajudes i incentius fiscals la instal·lació d’aquestes llibreries, cadascuna especialitzada en llibres de temàtiques diferents. Es veu que aquestes iniciatives persegueixen (i sembla que aconsegueixen) “reactivar l’economia i la vida social local”. Ara mateix són 53 les ciutats i pobles d’arreu del món que formen part d’aquestes “ciutats llibreries”, des de que l’any 1961 Hay-on-Wye, un petit poble de Gal·lès, en fos el pioner: avui en dia té 2000 habitants i 37 llibreries (37!!).

¿Vos imaginau per un moment que a Cala Rajada s’implantàs una projecte com aquest? ¿Quantes activitats, diguem-ne culturals, s’hi podien celebrar per intentar ser (i no semblar de tant en tant) europeus, cultes i civilitzats? Podem, fins i tot, jugar a situar-les en el nostre plànol: allà, a prop del moll, la llibreria especialitzada en temes marins, de pesca, de peixos i, fins i tot, de pirates i contraban; a la plaça del Pins, una altra d’autors alemanys (o centreeuropeus), amb un apartat especial per als que han tingut una relació amb Cala Rajada i Mallorca (o Eivissa, per no deixar fora en Walter Benjamin, of course);
a la plaça dels Mariners, una de viatges; davant l’església una d’autors i cultura illencs

...

Ja veis que tot això són cabòries i imaginacions, que fan més mal encara quan les comparam amb el decebedor paisatge urbà que patim, en què no podem trobar en tot el municipi ni una sola llibreria (o res que s’hi assembli); en canvi, ocupen els llocs més avinents del poble els abeuradors de cervesa, els xibius d’andròmines diverses, els dispensadors de menjars infectes, els “locals d’oci nocturn” (quin bell eufemisme), les  sales de jocs (permesos), els lloguers de tot tipus de pseudovehicles de dues o tres rodes, els antres on es tatuen els magnífics cossos treballats a gimnasos, ... Que aquesta és un altra: ja està clar que també en trobarem de gimnasos, els actuals temples profans on els esforçats fidels hi assisteixen per redimir-se, centres consagrats a l’activitat física, una de les religions actuals amb més adeptes. Com totes les religions, té també els seus preceptes o mantres, un dels quals (segur que l’heu sentit més d’una vegada) diu allò de Mens sana in corpore sano, així, en llatí que dona més prestància.

En aquest sentit, si amb l’expressió Carpe diem s’ha arribat a l’embafament pel mal ús i abús que se n’ha fet per tot i per qualsevol excusa, amb aquesta altra ha passat una cosa similar, ja que s’empra indiscriminadament per enaltir l’exercici físic i la pràctica de l’esport. Quan el poeta llatí Juvenal (un misantrop enfadat amb el món que li va tocar viure, enyorant un temps que ja no havia de tornar; en fi, un poc malsofert que en diríem avui) va escriure les seves Sàtires per criticar i fustigar els vicis, defectes i costums del seu temps, amb l’humor i el sarcasme com a armes, poc es podia imaginar com s’acabaria desvirtuant i malemprant aquesta frase seva: quins renecs i invectives haurien sortit de la seva ploma!

Resumint molt i malament, el tema de la Sàtira X, d’on s’ha tret l’expressió en qüestió, és la curtor de vistes dels homes sobretot en relació al que es demana als déus: riqueses, poder, una vida llarga, la bellesa dels fills, ... (ja sabeu allò de que es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses). Al final de la composició, imbuït de la filosofia estoica tan de moda al segle I dC, conclou el poeta que més que demanar és preferible acceptar el que la Fortuna (o l’atzar) ens doni. Això sí, posats a sol·licitar el favor dels déus, “s’ha de demanar tenir el cap clar en un cos sà, un ànim valent que no temi la mort, que pugui suportar qualsevol fatiga, que no es sàpiga enfadar i que no desitgi res". Bé, en llatí, ja ho sabeu, sempre queda molt més fi: