Bibliotecari del Golea

Efectivament, algú o alguna cosa va demanar a Emily Dickinson que tornàs, però mai sabrem del tot on, on és que havia de tornar. Els gabellins sempre podem dir que voldríem retornar a Paradella i ens és més fàcil de pensar que allà, a Paradella, sense dubte hi trobarem la Dama de Blanc que ens espera i que, relligats i cosits a mà, trobarem uns mapes que ens menaran directament a les preguntes, però tan sols amb els ulls ben oberts trobarem les respostes. Tot sembla haver embogit. Només els mapes, és a dir, els poemes, tracten de captivar-nos d’una manera millor i tracten de mostrar-nos el camí cap a la llibertat. El món, què dic!, no el món!, els homus!, s’han tornat bojus i  els estranys, vestits de blanc, tractam de desfer-nos de tot allò que no és important. Perquè la bogeria humana és insuportable si no va acompanyada de la poesia.

Aquest podria ser el «joc» d’Emily Dickinson: mapes, poemes, bogeria immensa, viatge en barca cap a Paradella, vestits blancs perquè la llum de lluna ens faci visibles dins l’obscuritat que ens mena per aquest periple. Resant a un déu que no existeix, presoners d’un univers tan i tan violent que fa molta por. Perduts en la immensitat, només un tros de paper i un llapis esquifit, mentre estam tancats en una trista habitació, ens poden ajudar a expressar el desconcert. Però aquest desconcert és, en realitat, la crua realitat.

Aquests mapes són uns mapes il·lustrats, il·luminacions fetes amb el cor: bèsties, ocells, animalons, cosetes senzilles tant com ho és l’incomprensible amor que ens porta d’aquí per allà sense moure’ns d’aquella habitació on hi guardam els papers. Tancats, callam; però aquest silenci és eixordador.

I de sobte m’arriba un llibre d’una de les biblioteques del carrer Fondu; un llibre antic. El seu títol és Further poems of Emily Dickinson, una edició feta a Boston el 1929, a Little, Brown and Company, preparada per Martha Dickinson Bianchi i Aldred Leete Hampson. El llibre –ho sabem per un ex-libris que du aferrat– era propietat de James B. Gitlitz (1907-2002), advocat, poeta i fotògraf, i està ple d’anotacions fetes a llapis, amb alguna flor seca i algun retall de diari.

Tot això me dur a pensar en Emily Dickinson (1830-1886), un dels pilars de la poesia nord-americana, juntament amb l’immens i exuberant Walt Whitman. Emily va dur una vida tan i tan retirada, que durant molts anys no va sortir mai de casa, confinada en un poble de Massachusetts pensant en les mussaranyes poètiques que tantes sorpreses ens donarien. Per recomanació de no sé qui, mai no va llegir Whitman, però sí va llegir William Blake i Ralph Waldo Emerson, entre d’altres.

En tot cas, la seva poesia és enigmàtica i inconfusiblement personal. I, evidentment, la seva obra, inèdita en vida de l’autora, ja que només va veure publicats uns pocs poemes i de manera anònima, ha estat difícil de fixar, degut a la intervenció d’algunes persones que ho feren amb poca traça i amb evidents manipulacions. No fou fins el 1955 que es publicà una obra completa que es pot considerar canònica, sota la responsabilitat de Thomas H. Johnson.

He intentat llegir alguns dels poemes d’aquest llibre i me n’he adonat de la dificultat que representa llegir Dickinson en la seva versió original.

I per això m’he recordat dels que ens l’han acostat en versions catalanes i amb la gratitud que sent cap a ells per la tasca descomunal que han fet. He trescat per la meva biblioteca i he trobat autèntiques joies que, algunes d’elles, ja fa molts anys que m’acompanyen. Tots ells tenen pròlegs dels traductors que ens acosten, cadascú a la seva manera, a l’obra d’una dona fantàstica, en el sentit més ampli de la paraula.

El primer és Poemes d’Emily Dickinson, del 1979. Són trenta-set versions fetes per Marià Manent, publicades a «Els llibres de l’Escorpí» sense les versions originals, som sí les tendran els llibres ressenyats més avall. A hores d’ara desconec si algú abans va versionar Dickinson, però per mi va ser la primera vegada que vaig llegir-la i, per tant, sempre recordaré aquella primera espurna:

«Si ja no em trobés viva
quan arribi el pit-roig, amb corbatí
vermell, deu-li una engruna
de pa, i penseu en mi.

Si no us dono les gràcies
perquè ja m’he adormit,
heu de saber que ho provo
amb llavis de granit.»

El 1988 va ser el manacorí Joan Cerrato que va publicar Poemes de passió i enginy a la col·lecció «El Turó» de Manacor. Són quaranta poemes, en versió bilingüe i amb una introducció del traductor:

«Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?
No ho diguis! Ho anunciarien, saps?»

El 2004, a Edicions de la Guerra, del País Valencià, Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, presenten l’edició bilingüe de vuitanta poemes, amb el títol de Amherst, que és el nom del poble on va néixer i morir la poeta:

«Mesure cada pena que trobe
Amb amatents, escrupulosos ulls –
Em demane si pesa com la Meua –
O si és d’una mida més Lleugera –»

El 2017 Marcel Riera publica el llibre més extens fins ara amb poemes de Dickinson. En són més de dos-cents, editats a Editorial Proa amb el títol d’Aquesta és la meva carta al món. I aquest és el primer paràgraf d’aquesta carta infinita:

«Si recordar fos oblidar,
aleshores no recordaria,
i si oblidar fos recordar,
gairebé me n’hauria oblidat.
I si enyorar fos alegria
i lamentar fos una diversió,
que feliços els dits
que avui han recollit això!»

Per acabar, també el 2017, Edicions Poncianes va treure un pòster a la seva sèrie «Bèsties», amb desset poemes versionats per Míriam Cano:

«L’Esperança és la cosa amb plomes–
Que es posa sobre l’ànima–
I canta la melodia sense paraules–
I no s’atura –mai–»

* * *

En fi, l’esperança i Paradella voldria que fossin també «la meva [darrera] carta al món».

juny 2022