"...tenc la sospita que quan acabin aquestes obres faraòniques (per la durada i el cost, vull dir, no per la magnificència) mos trobarem amb una mostra més d’això que parlàvem: un espai adotzenat, sense personalitat, sense la gràcia i l’encant que tenia." 
per David Triay


He de reconèixer que sempre m’han fet un poc de ràbia aquests escriptors que salpebren de cites per a l’ocasió els seus escrits. Però, com que a aquestes alçades si qualque cosa hem après és acceptar tan bé com podem les nostres contradiccions, faré com ells. Diu Simon Leys en un llibret deliciós (La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas, a Acantilado): “La bellesa crida a la catàstrofe de la mateixa manera que els campanars atreuen els llamps”. Després d’explicar una anècdota que certifica aquesta afirmació, conclou amb una evidència que mostra el costat més desolador de l’espècie humana: la bellesa (estètica, però també moral) sembla que té la facultat d’exasperar la nostra espècie, de manera que en moltes ocasions es manifesta la necessitat de rebaixar-ho tot al nostre miserable nivell, d’embrutar i degradar tot allò que ens aclapara pel seu esplendor.

D’exemples d’això en trobaríem a dotzenes arreu del món, però crec que es manifesta amb una especial crueltat a la nostra terra. No en farem el llistat, perquè les mostres d’ignorància, d’estupidesa i de mal gust omplen i saturen el nostre dia a dia. I, a pesar de tot, després de dècades d’aberracions urbanístiques, arquitectòniques i de tot tipus que han intentat destruir els nostres paisatges, si cercam, tots sabrem trobar aquell racó, aquell indret que ens captiva per la seva bellesa; sense haver de recórrer a les postals edulcorades, típiques de prospecte publicitari (que tan bé saben emprar els nostres estimats empresaris).

Ja està clar, però, que els mediocres no descansen, els que no poden evitar deixar darrere seu un rastre groller i estantís, convertint espais singulars i bells en llocs impersonals, en còpies dolentes mil vegades vistes d’espais estandarditzats (perdó, vaja paraula lletja). El darrer cas és el del Passeig Vermell (així li deim a ca nostra), el passeig marítim que va fins a Son Moll. Tal vegada vaig errat però tenc la sospita que quan acabin aquestes obres faraòniques (per la durada i el cost, vull dir, no per la magnificència) mos trobarem amb una mostra més d’això que parlàvem: un espai adotzenat, sense personalitat, sense la gràcia i l’encant que tenia (per als qui li sabíem trobar). Un passeig que resseguia sinuosament la línia de la costa, on les cases dels primers estiuejants (molts d’ells “indianos”, per això el nom d’Avinguda Amèrica, no és vera l’amo en Toni?) i els elements naturals del nostre paisatge convivien d’una manera única, personal, intransferible.

Si la barbàrie i la catàstrofe no ha estat total, mos quedarà el consol d’admirar i seure (sense pagar, ep!) davall del magnífic tamarell que hi ha a prop de na Ferradura. Un arbre que s’ha acostumat a viure a prop de la mar, que viu literalment de la sal que li arriba: en grec el tamarell és diu ἀλμύρα [halmyra] o ἀλμυρίκι [halmyriki], uns noms que remeten a la paraula ἅλς [hals] que vol dir sal i que antigament era el nom que es donava també a la mar. Ja ho veus, idò, que aquest “pi salat” fa mil·lennis que viu a vorera de mar, amb les fulles com a escates i amb les arrels poderoses que cerquen terra endins unes gotes d’aigua dolça. I, curiosament, en el nostre nom tamarell (tamarindo, en la llengua veïna) hi podem trobar també rastres aquàtiques, ja que l’arrel antiquíssima DAN/TAN evoca les aigües subterrànies que brollen a les fonts per convertir-se en rius i tornar una altra vegada a la mar. És per això, diuen, que hi ha molts rius que tenen aquesta arrel en el seu nom: Danubi, Don, Tàmesi, Roina (Rhodanus), Erídan, ... Qui sap, l’etimologia obre a vegades més interrogants que respostes pot donar.

Si encara no en tenim prou, mentre estam allà asseguts i captivats per l’esperit contemplatiu, la nostra mirada anirà de les branques de l’arbre (“del tamariu les branques gemades”, com diu Homer) cap a l’infinit que es dibuixa a l’horitzó, mentre consideram els motius que van fer que els antics grecs de l’altra banda del Mediterrani afirmassin que aquest era l’arbre preferit pel déu del sol, Hèlios. Llavors, semblarà que ja ho tenim: aigua, sal i sol. C’est tout, mon ami.


David Triay Llorenç