De petit, quan em duien a la platja, com qualsevol nen jugava amb l’arena.

De petit, si em duien a la platja, podia fer poques coses: banyar-me, nedar o rebolcar-me amb les onades; córrer amunt i avall i, sense saber-ho, molestar a tort i a dret escampant grans d’arena a les persones que prenien el sol, o enviant-los al gelat d’aquell qui havia tingut la sort (oh, sí, quin enveja!) de comprar-ne un; o, també, jugava amb l’arena.

Forats, dics, túnels, circuits per a xapes, castells. Qui no ha pretès ser un gran arquitecte infantil, de petit, quan el duien a la platja, si el duien a la platja? Com no tenia pala ni poal, articulava el braç simulant el de l’excavadora, posant la mà en forma de cullera. Es clavava la pala a terra, feia un balanç enrere i s’aixecava deixant caure aquell munt apilant-se en algun altre lloc.

Pensava que aquestes coses s’havien acabat, que els infants actuals només jugaven amb el mòbil, propi o patern, obviant la magnífica tasca de fer castells i catedrals en l’arena. Però no: veig en un altre article que un infant ha aconseguit portar la seva joguina, una gran màquina excavadora, a Canyamel, i que s’ha posat a fer castells i munts d’arena com m’hauria agradat fer-ho a mi. Oh, quina gran enveja sento! Enveja nostàlgica, evidentment. Sensacional, que algú pugui disposar d’aquesta bèstia amb cadenes per desplaçar-se per la platja, sense preocupar-se del vent i d’on anirà a parar allò remenat, ni si trepitja una tovallola o rebenta el matalàs d’algú altre. No hi ha com tenir família amb mitjans (i, tot sigui dit, amb influències) per pagar les joguines més cares dels infants més capriciosos. Allà els deixes, que no t’emprenyin a tu, que si molesten a tercers, tant se val.

Què diu, que els de la platja són turistes? Allò que diuen el sector que porta les garroves amb les que menja la família del nen de l’excavadora? Com se n’assabenti el pare, ves que no li foti un pinyu al nen!

Biel Mir