Sòn molts i bons els col·laboradors que signen articles a aquesta revista digital. No sé si esmentar els seus noms perquè n'hi ha balquena. D’altres ho fan amb pseudònim, com és el cas de “Miula”, “Webmaster”, “ Guaita” o alguns més. Tot és ben legal, no n’hi cap d’aquests que pretenguin dissimular el seu nom. Això dels pseudònims és més antic que fènyer. El que no em sembla gens bé -- a banda, les intrigues palatines que ja venen d’enfora – és que vulguin fer creure que noms com els de Pep Maria Moll, Maria Amengual, Miquel Gelabert, Joana Gomila o Paula Valls (marmessora, aquesta , del meu Arxiu de premsa que utilitzen a “Faxdepera”) -- els quals fa uns anys formaven part de la nòmina de col·laboradors de “Cap Vermell” -- haguessin de canviar d’aires (versus, passar-se a la competència) per la incompetència (valga la “rebuznància”) de persones intrigants que gaudeixen de sensacions orgàstiques cada cop que volen fer creure als de més amunt, o als del costat o als de més enrere, que, agotzonat rere un pseudònim, s’hi amaga la identitat d’en Tal o d’en Qual (de na Tal o de na Qual).
La meva primera màquina d'escriure
I mirau que jo personalment n’estic prou agraït de l’acobitiament que els meus escrits, articles o històries reben de “Cap Vermell”, aquesta és la realitat. Tant a Galian com a Cortada, màsters de l’univers periodístic d’aquesta casa, mai no els podré agrair les seves contínues atencions envers la meva persona i les corresponents dèries.
Però és que, amb això dels pseudònims, es corre el perill, en moltes ocasions, de duplicar de cara als lectors l’autoria de l’article. I és on jo volía arribar. Si els amics Joan Cabalgante, Biel Torres, Antoni Estelrich, Jaume Fuster, Miquel Bestard o Bartomeu Melis, sense oblidar les dones que, esmentant el seu nom i cognom, també aquí col·laboren, i que, modèstia a banda, pens que mereixen tots ells/elles una càlida ovació, és a dir, si tots ells signen com cal, per a què pseudònims? Si aquí ens coneixem tots, o no? El pitjor és, com he dit més amunt, confondre els termes i crear insidies.
La segona, l'Olivetti
He de dir que el present escrit neix, en certa manera, d’una idea sorgida del llibre del benvolgut Biel Torres Roqueta. Quan en Biel, a la pàgina 142 del seu llibre Pupil·les de llegums, esmenta el meu nom i afegeix “Meyme” (el mateix que fa amb el meu fill de cosí Toni Melis “Pintor”, a la pàgina 97) es fa palesa la discordança. “Meyme” és pseudònim literari que uneix les dues primeres lletres dels meus cognoms, ambdós idèntics. “Pintor” sí que ès un “malnom” (com deim per aquestes contrades); en el meu cas: “Mengol”, “Saletes”, “Maiol” o “Matevet”. Ah!, per cert, vull agrair a Torres l’ascens de categoria amb la qual m’honra en el seu llibre. Gràcies a Biel passaré a la posteritat amb la distinció que em dona, quant a la meva situació laboral. Quina passada!
La millor, l'electrònica
Biel Torres i Malpesa, al seu llibre que m’he empassat aquesta darrera setmana, després d’haver rellegit Celistre, de Jaume Fuster, que aixi mateix em retrotreu cap al passat, m’ha produït l’emoció que, per raó de la meva ja avançada edat, em sol acollar quan es tracta de recuperar memòria pretèrita. Com per exemple, Biel, la contarella dels meus temps del “Juva”, on tu fas una relació, sense oblidar-ne cap, de tots i cada un dels operadors de projecció de cinema amb el qual vaig tenir la gran fortuna de poder comptar. Gràcies, Biel.
I ja acab! En aquest tema dels pseudònims, i per a qui no ho sàpiga, faig constar que un servidor ja pasturava per dins les redaccions de revistes i periòdics amb el mateix pseudònim de “Meyme” molt abans que “Miula”, “Guaita”, “Webmaster” i algun més, aguaitassin el seu nas per aquests indrets.
Una abraçada cordial!
Bartomeu Melis “Meyme”
