No són uns braços, són dues entrades esteses cap al paradís que et reconforten i et fan sentir a casa, fora de perill.

No són uns ulls, són dos túnels que es perden en el més profund del meu iris deixant al descobert un món de fantasia. No són uns llavis per Déu, que no són uns llavis! Són una muntanya russa que fa que toquis els núvols amb el frec de la seva comissura en el teu melic. No és un mentó és "el seu mentó", inici de totes les conquestes inimaginables que comencen en una batalla campal i acaben sota els llençols del seu llit.

No és un cor, és l'orquestra simfònica obrint el teló a cop de platet i accelerant els teus batecs amb cada nota. Juro que no és un cos. És "el seu cos" que activa tots els porus de la pell deixant al descobert més de 200.000 orificis pel qual entrar la seva essència i la seva sal, perquè et sentis viva amb cada frec, amb cada fricció. No són les seves manies, sinó les meves les que cerquen incansablement créixer al seu costat i desxifrar d'una vegada el pergamí. No és un llenguatge més.
És el nostre!

I fins i tot els meus defectes el troben a faltar.