Nits d'insomni i plors en silenci que va cantar el meu cor nu.

Ells no entenen per què la vida gira al seu entorn, ni per què canvia la teva amb la seva arribada, ni per què no puc estar cansada, malalta o sentir-me febla. Quantes vegades a la dutxa una pensa en desaparèixer... com si l'aigua calenta que regalima pel teu cos pogués fer que t'esborressis sense més. Com si el baf t'ajudàs a desintegrar-te, com si et tornassis invisible apagant el llum del bany. Quants segons vas comptar en silenci, des que et trencares fins que et tornares a reconstruir, per a sortir de bell nou a la sala amb el teu millor somriure i que no notin que has plorat com una nina. Quan deixes de ser-ho per a convertir-te en dona, quan deixes de ser "unitat" i et converteixes en la darrera persona de qui et preocupes. Ells no saben que estan per damunt dels núvols, i que només desig veure'ls brillar... com qui desitja veure una estrella fugaç per a demanar-li un impossible amb totes les seves forces. Ells no saben que les seves besades són "vides extres" en aquest macabre joc anomenat vida. Aquestes capsetes de sorpreses que trenques amb el cap i a vegades surten monedes i, en altres, de cop i volta t'ajuden a créixer. Són la vitamina C en cada nova estació, el pa acabat de fer en el sopar i en el berenar, la creu dels meus dies i la recompensa quan s'acaba.

Ells no saben que són la meva "sana, sanita" en cada despertar.

Ells no saben que van venir a donar-me vida en aquella Solitud.