Bona falta fa a la gent una teràpia de silenci. Aquell callar de l’ànima, quan enfora de trulls, corregudes i renous, l’esperit es calma, calla, escolta i sent la quietud profunda. Aquella que neix dins el cor net, pacificat, com la nit del firmament, com la pau senzilla de un aucell dormint a la branca.

Cerquen i troben silenci els qui fugen del món, exerciten la pau interior, preguen i saben esperar, fidels sempre a l’esforç i a la constància. Un altre silenci és el que envolta a Déu, perquè és massa gran la seva mida, quan se ens acosta i despulla tota vestimenta, mesura o proporció.

Déu és amor tant com podem pensar i encara més. Qui diu amor, diu bellesa i goig i poder i misteri i encara més... “Calli davant Déu la terra”, digué un profeta. Silenci adorant, música callada, bategar del cor sorprès. De aquí comença un canvi, neix com un riu que no tendrà fi fins que trobi posada a un altre món.

Al començ estan les nits de Jesús de Natzaret davant  el Pare. Venen després las dels seus amics que estan amb ell de prop. Els qui quan en parlen, se assemblen als dos pelegrins quan tornaven de Emmaús o a Maria Magdalena parlant del seu Hortolà.

Llorenç Tous 31/03/2022