Patufet ucraïnès,

petit confit de ta mare,

projecte sense futur,

estimat cadell del pare,

te'n vas, enmig de les bombes,

te'n vas i deixes ta casa,

sense saber que has emprès

el més incert dels viatges.

Qui sap si mai tornaràs

a ta casa abandonada.

Fa fred, mentre cau la neu

que teixeix estores blanques,

dissimulant la desfeta,

com una mort disfressada.

T'arrauleixes contra el pit

de ta mare, qui t'agafa

a l'aixopluc dels seus braços

i t'arrecera amb sa cara,

i tu notes l'escalfor

d'unes llàgrimes salades

que rodolen galta avall.

Són llàgrimes que t'amaren

de tot l'amor que per tu

sent una dona assustada,

per tu que no saps de guerres

ni per què plora, la mare.

Patufet ucraïnès,

perdona la raça humana

i perdona aquest calvari

que cadascun de nosaltres

et fem patir. En el cor

sempre hi tendrem una nafra

pels somriures dels infants

que amb cada guerra s'apaguen.