Leonard Cohen ens va encisar ja fa molts anys amb la seva música (reposada) i la seva poesia (densa), que ens feia anar per una platja que mai no s’acabava. Era horabaixa, el sol s’amagava, les cerveses eren fresques i la guitarra sonava: acompanyava a Suzanne cap a la mar a prendre un bany.
Ens va sorprendre veure com un escriptor es llançava, de cap, al món de la cançó. És clar que eren els anys seixanta i es veu que s’ho passaven bé cantant i viatjant, descobrint els límits del que pot suportar aquest món.
I el món era un món de bells perdedors.
Leonard Cohen va ser novel•lista i poeta abans que cantant; per això no només el podíem escoltar. També l’havíem de llegir. Ara, a més, també ho podem fer en català, gràcies a la traducció que va fer Mercè Costa Clos el 2002. Abans, però, de tenir una novel•la o un poemari en la nostra llengua, tenguérem una cançó, una cançó molt emblemàtica, que va adaptar Josep Maria Andreu i va enregistrar Toti Soler al disc Liebeslied el 1972: la cançó, evidentment, és “Suzanne” [clicau per escoltar-la].

Suzanne Verdal.

Avui però, en realitat presentam una novel·la; una novel·la que és desconcertant des del primer moment i no acabes d’endevinar mai on anirà a parar. Juga fort, Cohen, fent una mescla tendra i crua, a la vegada, del què és la vida, o del que pot arribar a ser. Per les seves pàgines hi vivim i hi pressentim tota classe de situacions que ens porten a l’amor, el sexe, a la política d’un Quebec espoliat, la religió i el xoc blancs-indis, envant-enrera en el temps, ara som aquí, ara som allà, ara som jo, ara ets tu i demà no sabem qui serà i fins i tot no sabem si n’hi haurà, de demà.

Catherine Tekakwitha

Catherine Tekakwitha, una al·lota índia del XVII, és una de les protagonistes de la novel·la. La nova fe, el cristianisme catòlic, la porta directament al suïcidi; un suïcidi en forma de penitència i de purgació d’uns pecats que encara ara no sabem exactament quins són. Però la novel·la no és una novel·la històrica; està feta de trossos que, com hem dit, van envant i enrera en el temps i també en l’espai. I viatjam en tren, en autobús o en cotxe i veim els paisatges que es van esmicolant com si el nostru pensament fos una màquina d’enderrocar edificis i ciutats senceres. Potser la nova religió ens porta també directament al suïcidi? No ho sé. Ho haurem d’esbrinar noltrus mateixus sense que ningú ens ajudi en aquesta recerca d’una altra veritat. I, a vegades, les veritats són terribles. Però s’han de sebre si no vols viure emblanquinat. Perquè, més enllà de totes aquestes foteses en forma de grans paraules i de religions, hi ha les persones i també hi ha un cert concepte de l’amistat. Hi ha les estrelles i hi ha els planetes. I arena a la platja. I, potser, Suzanne que ens espera amb “te i taronges d’unes terres estrangeres” que, tanmateix, sempre són el nostru país.

Miquel Flaquer

Bibliotecari del Golea

novembre 2008



Leonard Cohen: Bells perdedors. Barcelona: Angle Editorial, 2002.