La tropeta d’acompanyants ha decidit començar Vila Nova pel costat  esquerre de sa Creu, que no és tan esquerp. Cap allà que ens n’anam a fer memòria, a recordar, que tot això és viure.

Carrer Sud.- Adjacent a la plaça “Constitució 1978”, on hi ha el Centre social de la gent gran de Capdepera i el seu bar.  Indret de parada de busos i arribada de transports escolars amb destinació al col·legi s’Alzinar. Abans, fa poc, els taxis podien aparcar allí i hi havia senyalització per a vehicles oficials.

Plaça Constitució 1978

El carrer comença just a sa Creu, travessa Madones de la llata i desemboca a la unió de la via amb les de Doctor Fleming i sa Font, on formen una placeta d’aparcament de vehicles que, temps enrere, els dimecres de cada setmana, s’utilitzava com a mercat fins al seu trasllat a la plaça de l’Orient. Abans de l’ampliació d’aquest lloc per convertir-lo en esplanada, durant un considerable temps, hi hagué un voluminós magatzem de la cooperativa agrària, que depenia de la Germandat de Llauradors i Ramaders, edifici que fou enrunat tan prest com va anar decreixent l’activitat agrícola al poble.

Temps enrere.- Entrada posterior i habitacle Banca March, tot i figurar com a Sud,1, el domicili social d’aquesta entitat /  Caixa d’estalvis “Sa Nostra” / Llibreria Escolar / Farinera, molturació de cereals Vaquer-Melis / Taller de fusteria Bartomeu Julià.

Actualment,  un únic negoci en actiu: Llanterner “Kiko”


Ubicació antiga farinera de Capdepera

Recordances.-  La memòria de qui això escriu, també la dels qui són el nostres habituals companys de passejada i d’altres amics que ens fan cinc cèntims dels seus recordatoris, ens porta al temps en què la plaça de la Constitució era una extensió de terra on se sembrava i hi havia arbres fruiters. Se la coneixia com “Can Coll”  --  Heu sentit dir mai: “cadascú a casa seva i els cans a Can Coll”? -- Sembla que per aquell camp hi havia concerts nocturns de lladrades de cànids que espolsaven la son a més d’un que volia descansar…

Vista parcial,  des de s’Alzinar cap avall, quan encara era camp de conreu

• Idò, quan la gent volia accedir al turó, on ara estan ubicades les escoles, ho havia de fer per una estreta escalonada de pedra (llenegadissa, els dies de pluja ) i, una volta a dalt, es topava amb un complex de construcció inacabada: una dotzena d’alts murs, sense sòtil , que delimitaven unes habitacions plenes d’herbota, que estaven destinades a ser les aules de la primitiva Escola Nova (amb aquest nom es coneixia l’indret) i que no foren acabades per temor a esllavissades, degut al terreny argilós (aquesta fou la versió oficial de l’ajuntament, presidit aleshores per un batle conegut com a “Pilón”, que va fer posar la primera pedra i va presidir la inauguració d’un futur edifici, més endavant avortat i que mai, però mai, va patir cap mena d’endavallament). Per tant, les escoles del poble continuaren a la plaça anomenada d’Espanya, a l’Orient, propietat l’edifici d’un potentat local anomenat “Creu”.  Molts d’horabaixes i també els vespres de lluna clara, amb les bicicletes amb bugia de llum, s’Escola Nova fou utilitzada de voltadora pels al.lots que allí es reunien i, de passada, practicaven diferents jocs pels amagatalls d’aquell dens alzinar, de propietat municipal. “No hi ha mal que per bé no vengui…”

• Tornant cap a baix, a dues passes de l’escalonada estreta de s’Escola Nova, hi havia un pati, a la part del darrere de la farinera de Bartomeu del Sindicat i de Jaume Mangol, on els al·lots del poble -especialment el dilluns de les festes de Sant Bartomeu, patró del poble, a l’agost- continuaven la festa. Recollien els “paperins” de la revetla que es feia a la plaça de l’Orient i endiumenjaven el corral de sa farinera i la costeta (abans sense escalonada) del carrer del Recreo (ara Sanç I) i feien rèplica d’un grapat d’actes de les festes populars finiquitades. La jovenalla del poble hi era present en gran nombre, a aquestes “festes de sa farinera”.
• L’actual parc de s’Alzinar, abans de ser espai escolar d’esports, ja existia. Fou el camp de futbol (un de tants) del E. Escolar, que allí hi va entrenar i jugar al llarg de 4 anys. També hi havia un campet de bàsquet, per a un conjunt gabellí  d’una dotzena de joves que participaven a una competició comarcal de l’esmentat esport.  Els jugadors, tant de futbol com de bàsquet i els dels equips visitants, utilitzaven com a vestuaris les dependències del magatzem de la Càmera agrària,  descrit més amunt. A aquest parc, el dissabte de Sant Bartomeu, s’amollaven focs artificials, la qual cosa va perdurar durant anys, fins que la pirotècnia es passà al castell. Tampoc, com a l’Escola Nova, els trons i retrons dels focs artificials  no aconseguiren esllavissar l’alzinar, com tampoc el turó emmurallat.

Equips  de futbol, de l’Escolar, a s’Escola Nova (Foto Vives)


Equips de bàsquet

Carrer de sa Font.-  Reb el nom de les fonts que rajaven, sobretot una de gran, a la muntanya de ses Penyes, amb un cabdal d’aigua generós, que circulava per una canal de pedra viva que baixava per aquest carrer fins els albellons de la del Port i que nodria, de passada, la majoria de cases de la zona.

Temps enrere.- Botiga de queviures “Ca na Fovana” /  Traginer d’obra de pauma Miquel Terrasa “Mosson” / Trencadora i tria de fruits secs Manuel García.  Actualment, no hi ha cap tipus d’activitat comercial.

• Al número 1, tenim la casa pairal de la família Alzina-De Boschi. El senyor Joan Alzina, eminent gabellí, doctor en medicina, que fou director de l’Hospital Psiquiàtric de Barcelona, a banda d’altres reconeguts mèrits, va néixer a aquesta casa. Els seus dos fills, diplomàtics, Valentín i Javier, foren ambaixadors a diferents països del món. Valentín, el major, tingué cinc fills, els quals mai no han deixat de visitar Capdepera, on venen a passar llargues estades a aquest casal, en especial durant els mesos d’estiu.

Joan Alzina Melis, metge gabellí

• El primer telegrafista de Capdepera, Lluís Garau, visqué al número 3 d’aquest carrer, el mateix que el seu fill notari. Quan Garau estava en actiu, Capdepera tingué molt renom degut a l’estafeta de telègrafs i la duana del moll de Cala Rajada, dirigida per Alexandre Miró. Ambdues institucions es complementaven per mor del tràfec marítim de la contrada i els problemes d’estraperlo de les costa gabellina. Quan es va renovar el cablejat telegràfic que ens unia amb l’illa germana de Menorca, a principis de 1946, hi hagué discrepàncies serioses entre l’autoritat  que regentava la duana i la direcció del telègraf. La primera fou clausurada.  Lluís,  el telegrafista, com el coneixien a Capdepera, sol·licità el trasllat a Felanitx, població on el seu fill Francesc fou el notari.

I és que no ens podem sostreure a tot allò que els caminaires, que fan camí amb nosaltres, ens van contant, recordant fets i gent que, abans de nosaltres, habitaren aquest carrers pels quals transcorren les nostres passejades. 

 
Fins aviat!