.

Assagista, crític literari, redactor i editor de revistes, dramaturg, director i actor de teatre i cinema, novel·lista... Amic de Franz Kafka i tants altres escriptors, Franz Blei va ser un dels intel·lectuals alemanys d'esquerres més importants de principis del segle XX i es va refugiar a Cala Rajada l'any 1932 fugint de l'assetjament al qual el sotmetia el nazisme Alemany. Amb el cop d'Estat franquista, Blei hagué de fugir un altre pic, altre cop per ser esquerrà. Al cap de poc, morí als Estats Units, pobre i malalt. Ho explica el llibre "Franz Blei. Lydwina" amb la traducció de Miquel J. Flaquer i els comentaris erudits de Miquel Llull i el professor de literatura de la Universitat de Konstanz, Pere Joan Tous. Una publicació que s'emmarca en aquesta tasca impagable de recuperació de la memòria històrica que realitzen des de fa anys les persones que envolten la publicació, ara digital, Cap Vermell.

"Lydwina" és l'única part de la novel·la de Blei, "El cavall de Troia", que s'ha pogut recuperar i que té com escenari Cala Rajada. En aquesta vila, aleshores un poblet de pescadors, als anys 30 s'hi trobaren un bon grapat de persones de procedències i històries diverses. Blei n'incorpora alguns a la novel·la com ara en Heinrich Kraschutzki, antic militar de la marina de guerra alemanya convertit al pacifisme i desposseït de la nacionalitat per antifeixista i antinacionalista. Al llibre, es converteix en Matschewski i dialoga amb els pescadors calarajaders:

-"... si un empresari espanyol et paga una pesseta i arriba un estranger i et paga cinc o sis vegades més per la mateixa feina, què passa llavors?

-Llavors, l'explotador espanyol ha de pagar igual que l'estranger.

-I si l'espanyol no ho fa...

-Llavors vaga, per descomptat vaga.

Kraschutzki va pagar amb set anys de presó el seu agosarament de pagar sous dignes als treballadors de la fàbrica d'espardenyes que va crear a Cala Rajada. Les forces vives del municipi aconseguiren robar-li la fàbrica el 1938. I els sous varen tornar a ser de misèria. Com els d'ara: persones que cobren tan poc i han de pagar tant per un lloc on viure que són, tot i tenir feina, són pobres. Mà d'obra barata significa més guanys pels empresaris. El cas de les Kelis ("las que limpian") a Balears és paradigmàtic: el sector turístic no atura de crèixer, però els seus sous i les condicions de treball, amb excepcions més que honroses, continuen sent denunciables. El cop d'Estat de Franco va legitimar una esquerra descafeïnada amb un líder, Felipe González, que actualment cobra un sou milionari de Repsol per no fer res. És la mateixa Repsol que tenim a l'entrada de Cala Rajada, una concessió de temps franquistes a una família artanenca que havia demostrat la seva afecció al règim ("un dels nostros"). Segle XXI i els hereus continuen sucant la mamella petroliera d'arrel feixista tant aquí com a la que també els concediren a Artà. Continuam camí i entram al finis terrae mallorquí pel carrer principal anomenat "Leonor Servera": un nom de dona per a un carrer, això està bé. El que no quadra tant en una democràcia "consolidada" és que se li concedís aquest honor a Elionor Servera pel simple fet de ser la dona d'un individu abjecte que hauria de ser jutjat pel genocidi que va ajudar a cometre finançant a Francisco Franco el seu cop d'Estat i la Guerra Civil que provocà. La Fundació March finança la "Cátedra Juan March Servera" de la Universidad Carlos III, la del màster de Casado. D'allà surten els Intel·lectuals que defensen a capa i espasa "la monarquía más moderna de Europa", una monarquia instaurada per Franco, a diaris i televisions propietat dels magnats de l'Ibex35. Mitjans de concessió estatal a cognoms franquistes com el de la família Lara, propietària de La Sexta i Antena3.

Mort d'un milicià. Robert Capa

Escric aquestes línies quan el Tribunal de Comptes, hereu del Tribunal de Responsabilidades Políticas franquista és a punt de posar multes milionàries a diversos participants en el procés. Un tribunal farcit de membres del Partit Popular com el germà d'Aznar, la dona de Trillo o Mariscal de Gante, filla d'un conegut repressor franquista. Un tribunal que va ser presidit fins el 82 per un falangista que va combatre al costat de Hitler a la Division Azul. El feixisme persistent* ens toca de tan a prop cada dia que ni tan sols el veiem. Ens arriba a través d'intel·lectuals, mitjans de comunicació, fins i tot el trobam al dipòsit del cotxo.

Viure en un món distòpic com el que trepitjam des de principis de 2020 pentura és un avís perquè continuem batallant pacíficament i des de la raó contra aquest feixisme persistent. Entre aquest món on gaudim d'una democràcia imperfecta i el retorn del nazisme de Hitler i Franco tan sols hi ha una petita línia. Revivint biografies com la de Blei, m'adon que aquesta frontera és tan fina com la tela d'una mascareta, tan insignificant com un virus. Vet aquí que em sembli fonamental la feina de Cap Vermell i Edicions Documenta Balear publicant "Lydwina", fent reviure històries que ens mostren qui mou els fils d'aquesta revifalla de l'ultradreta a Europa i per què. A Hongria, mentre prohibeixen parlar als menors de l'homosexualitat, Orban va dient que si no el voten a ell, no són bons hongaresos. Els bons espanyols, els bons hongaresos... feixisme persistent.

*Manlleu el títol, “Feixisme persistent”, del magnífic llibre d’Alba Sidera Gallart on analitza l’actual i preocupant renaixement del feixisme a tot Europa.