Us diguérem que en aquest capítol deixaríem una pinzellada sobre l’església i la plaça del davant. I no perquè tengui res a veure amb el bessó central dels arguments que anam vessant en aquestes entregues quinzenals sinó que, com a institució situada in itinere de les nostres passejades gabellines, consideram que hi escau.  Però abans deixarem un afegitó corresponent al precedent article, el qual quasi forma part de l’ indret de què avui parlarem:

Diguérem, quan esbrinàvem les activitats de la part alta del carrer Ciutat, que a aquella zona hi havia, en temps passats, la primera central telefònica de Capdepera, regentada per Miquel Sancho Boireta  i que, a la jubilació d’aquest, havia pres el relleu  la família de Miquel Adrover de Son Jaumell; gestió que va fer que augmentàs el servei de locutori i d’abonats i feu evident la fretura d’incrementar el personal de servei de la centraleta. Foren Juanita Adrover Buuca, Margalida Casellas Santa, Antònia E. Garau Galleta, Marilena Maldonado de ca don Ramon, Maria Tous  de Son Moll i Carmela García-Plata, les funcionàries que prestaren l’atenció cara al públic, al llarg dels anys que va estar oberta l’activitat, fins a la construcció de la central automàtica existent al carrer Feliu Morey Amengual.


Tres de les al·lotes telefonistes: Margalida, Juanita i Antònia

Plaça de l’església: En temps de la república, qui aleshores era el  batle de Capdepera, Miquel Julià Melis Pruna, amb consens de la majoria consistorial i amb l’abstenció de dos regidors que no freqüentaven el temple parroquial (ells deien que no sabien on es trobava la porta) , el dia 2 de maig (festa del Treball)  va obligar -- el mateix que va fer a tots els comerços i negocis del poble, i  també al rector-- a tancar amb pany i clau l’església amb l’advertència  que aquell dia ningú no podia fer feina. Aquell consistori considerava que l’activitat religiosa “era un negoci com qualsevol altre”.  Hi ha cronistes que  aquest fet l’han perllongat amb una durada de setmanes de tancament parroquial, però us podem assegurar que només es tractà d’un dia: el 2 de maig. Almanco així ens ho contà Bartomeu Melis Alzina Saletes, un dels dos regidors que s’abstengueren, i avi nostre.

• Maria, del grup d’acompanyants en aquesta aventura de trescadors per vies i viaranys, recorda com de nina ella venia de Ciutat, on vivia, a passar les vacances de Setmana Santa a casa de les germanes de la seva mare, a can Baptista, al carrer del mateix nom. Idò, ella conta – i la resta li feim costat – que, el Divendres Sant, grups d’homes i al·lots proveïts amb fassos (base de la ramada de palmera) es plantaven a la placeta de l’església , a les tres del migdia (hora que des d’antuvi ens havien dit que havia expirat Jesucrist a la creu) i donaven forts cops al trespol amb els fassos, talment simulant el terratrèmol que la història sagrada conta que va succeir al moment del decés del Redemptor. Les campanes, aquest dia, no podien enlairar-se, pel que eren substituïdes per uns artefactes situats al campanar, anomenats maçoles que produïen un sord i trist so, d’acord amb l’ambient de dol del Divendres Sant.  A més de fer una recordança de la processó de l’Encontre de Resurrecció del dia de Pasqua, Maria Lladó  refereix la sumptuositat i solemnitat de la desfilada, amb el capellà que portava l’eucaristia davall pal·li, casa a casa del poble  on hi havia algun  malalt per donar-li la comunió. Això se celebrava a la segona festa de Pasqua i les autoritats civils i militars hi eren presents: la Guàrdia civil feia d’escorta al pal·li i la Banda de Música, dirigida per mestre Pere Antoni Massanet d’es Cassino, amenitzava el recorregut pel poble  amb  tonades religioses. I és que abans teníem al poble un quarter de la Guàrdia Civil i un altre, a Sa Mesquida, i un tercer, a Cala Rajada. Idò, mirau per on!
• La plaça de l’església quasi sempre estava activa:  En temps de la dictadura franquista, ja hem dit que el carrer on la parròquia està situada-- i l’actual Ajuntament--portava el nom del General Franco. A la part dreta, sortint del temple, s’hi trobava una gran creu de fusta enfonsada en un caramull de pedres gruixudes (per por que algú pogués arrabassar-la,  la qual, més endavant, es va canviar per una creu de pedra  marbrenca situada damunt un bloc, també de marbre, dedicada als “Caídos por Dios y por la Patria” ; al seu darrera, al mur del temple, es podia veure i llegir una placa que por-tava una relació dels noms de les víctimes de la guerra, però únicament del bàndol nacional. Aquests “caiguts” comptaven, cadascun d’ells, amb un carrer al seu nom situat on, en vida, residiren).  Arribada la democràcia, aquesta creu fou traslladada a l’interior del cementeri:  s’anul·là la placa i els noms i es deixà una sola inscripció en memòria de les víctimes d’ambdós bàndols i per tal que l’escomesa civil no tornàs a passar mai més.
• Els generals franquistes Mola, Sanjurjo i Goded comptaven, aiximateix com Francisco Franco, durant una quarentena d’anys, amb el seu nom a importants carrers de Capdepera. Concretament  els que després serien Col·legi, Centre i Major, respectivament. També això  forma part del passat d’aquest present que us estam narrant.

• Contem coses manco serioses: Els 23 i 24 de juny de cada any, se celebrava a la plaça de l’església festa en honor de Sant Joan Baptista, seguint l’advocació rebuda com a patronímic que fou de l’oratori del castell i que els aspirants d’Acció Catòlica l’assumi-ren com a patró seu i el veïnatge l’acollí amb gran estima. El vespre abans de Sant Joan hi havia completes i, a la plaça, s’amollava una rodella i traca espectaculars. Després, des del casal de Can Creu d’Inca (ara, ajuntament) s’emetia música de disc de vinil amb altaveus dirigits  cap al carrer, on el jovent sol·licitava pels micròfons oberts peces de ball romàntiques que dedicaven a les al·lotes i a algun al·lot (de part d’un o una admiradora, o el que fos..). El dia de Sant Joan hi havia corregudes de cintes penjades d’un fil, gent muntada en  bicicleta i portant un punxó amb què, si endevinaves la cinta que volies, sense baixar de les dues rodes, aquesta es desplegava amb colorins i dedicatòries pintades per les nines que les havien elaborades. També es formava un desgavell amb l’ esquerdadissa d’olles, que en el seu interior portaven regals , caramels i qualque ruixat d’aigua ; les carreres de sacs i pedestres completaven el programa . Era una gran festa popular, Sant Joan, a la Capdepera dels anys 50 del passat segle.

Actualment, la festa de Sant Antoni rememora, de qualque manera, el mateix  esperit, quasi idèntic sentiment d’aquella ancestral festa casolana, gabellina,  exclusiva per als nadius d’aquest poble i no molt diferent en entusiasme, malgrat, actualment, la participació naturalment sigui més nombrosa.

I ja que estam davant “la Sala”...  El carrer Ciutat va acobitiar la casa dels qui foren batles de Capdepera, als quals volem fer referència: Bartomeu Massanet Sureda Guitarró, Josep Terrassa de Son Cabila, Mateu Massanet Titai, Joan Serra Melis, Joan Pascual Amorós, Salvador Moll Vaquer Font i, ara mateix, Rafel Fernàndez Mallol.

Can Creu d’Inca- La Sala d’avui

“La Sala” seu de l’ajuntament gabellí es va traslladar, des de la plaça del Sitjar, on sembla ame-naçava ruïna, a aquest indret denominat “Can Creu d’Inca” – ja us parlàrem d’aquest lloc a l’anterior capítol -- ( els altres 2 “Creus”: un va passar a residir a Sóller i l’altre va quedar a Capdepera, d’on també fou batle).


Bartomeu Melis "Meyme"