El carrer Ciutat comença a sa Creu i acaba a la rotonda de l`ensofrador de l’any de la llata  (i que ens perdonin les mestresses del Parc de Llevant si no hem escrit llatra – accepció eloqüent de per què Capdepera i Artà són diferents) --.  És el vial més llarg de Vila Roja o de Capdepera, si més no. L’haurem de dividir a parts, seguint els suggeriments d’un bon nombre de lectors, subscrites pels nostres habituals acompanyants en el recorregut per Capdepera poble—els quals us donàrem a conèixer al capítol 31 d’aquest serial -- que abunden amb conceptes i qualificacions que, al nostre entendre, enriqueixen les presents narracions. Hem comprovat que la frase “recordar és viure”  també va amb aquests col·laboradors nouvinguts i amb un grapat de lectors que s’han adreçat al nostre correu electrònic, també al wassap i mitjançant el telèfon particular i mòbil. Desconeixia un servidor que comptava amb tants d’amics. Un milenar de gràcies!

La idea primigènia d’aquest redactor era la de parlar-vos del teixit empresarial passat i present: comerços, negocis, activitats laborals vàries, etc, o sigui, les que varen existir anys enrere. Algunes d’elles perduren i d’altres  (la major part, desgraciadament) ja no hi són. Així hem procurat fer-ho fins en aquest capítol, malgrat les comparances, respecte de l’estat actual, puguin semblar odioses, però és el que hi ha!

No obstant, per fer-ho més plaent i, tal volta entretingut, anam afegint anècdotes i fets del passat gabellí en recordança de tota aquella genteta nostra que ens va precedir. D’aquí, idò, que vulguem arrodonir la inicial idea sorgida (ja ho diguérem) de l’encàrrec de l’amic Miquel Flaquer Llull.  Comencem…o més bé, continuem.

Escut del municipi

Vila Roja: des de “sa Creu” a la “Costa d’en Capet”

Temps enrere (negocis i activitats desapareguts):

- Perruqueria homes bar Can Patilla amb els barbers:  Antoni Ferrer, Barber; Joan Llull, Fava; Antoni Bauzà, Barberet, i Angel Martínez Ródenas.

- Instituto Médico-Farmacéutico d’un apotecari gabellí, que arribà a ser batle, abans radicat a Madrid. L’ “Instituto” estava situat al número 3 d’aquest carrer, propietat de Jeroni Flaquer Melis, Cabriel, adjacent per la part del darrera a un solar d’Antoni Coll i Margalida, Pilena. Aquestes propietats foren derruïdes i allí es va construir el més que necessari aparcament de vehicles, que encobeïa l’ample recinte entre el carrer Dr. Gómez Ulla (ara, Madones de la llata) i el de Ciutat (abans, General Franco). La major part d’aquest indret era propietat de l’apotecari esmentat, el qual sembla que tenia problemes econòmics. La gent comentava que aquell “Institut”, o el que fos, era una mena de “tapadora” de tèrbols negocis de cert consorci de la península. L’ajuntament hagué d’expropiar aquella zona, la qual cosa va convertir en víctima propiciatòria l’apotecari i ex-batle (persona molt devota, de missa i comunió diàries), a qui no va restar més remei que emigrar a Canàries on, en el transcurs dels anys i no fa gaire temps, va finar.


Cases derruïdes per a l’aparcament de Ca’n Patilla

- Establiments:  Botiga de queviures “Ca’n Pillo”/ Restaurant “Cassandra”/ Estanc / Manufactures d’obra de palma Elionor Reus-Antoni Garcia / Teixits “ Ca n’Enriqueta” / Sabater-ataconador “ Ca’n Sarol” / Constructor Joan Ros.

- Consulta mèdico-dentista, del doctor Gabriel Bibiloni Rayó. Un metge molt humà, imponent de carnadura, personatge molt obert i bona gent, de qui, els que el coneixien guarden agradables anècdotes pel peculiar caràcter de don Gabriel. Un dels nostres acompanyants, Pere, ens contà una de les seves vivències amb aquest metge i dentista que, per raons de feina i amistat,  freqüentava. En certa ocasió, Pere va sol·licitar al metge-dentista una revisió de la dentadura. Quan el doctor estava revisant la boca de Pere, que sentia dolor als queixals per deficiència d’un d’ells, es va apagar el llum, es paralitzà el fluid elèctric (un fet un bastant habitual als anys 60, al poble). __”Tant de bo que al causant d’aquest tall de llum li pegàs, ara mateix, un mal de queixal fort i hagués de venir aquí per a què jo l’atengués!”_ exclamà, empipat, don Gabriel. La suspensió de servei de llum es perllongà i ho varen haver de deixar per a l’endemà.

- Centraleta Telefònica local: Als pobles, la C.T.N.E. comptava amb un locutori i oficina de servei al públic.  L’amo en Miquel Sancho, Boireta, era l’encarregat de la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya i, a casa seva, hi havia la centraleta on arribaven totes les connexions del veïnats que volien interconnectar entre ells, sempre que aquests disposassin de telèfon; i, a més, per a poder efectuar una conferència amb l’exterior, a la part forana o a altres indrets més allunyats, s’havia de contactar amb aquesta terminal local. A l’oficina, cara al públic, l’amo en Miquel  hi tenia una cabina on els interessats podien parlar amb altres abonats de les illes o de la península o l’estranger. La discreció de l’encarregat se suposava, era obligatòria en vers dels continguts de les converses telefòniques que allí es realitzaven, que passaven i despassaven per l’entramat de fils d’aquella centraleta. Mestre Boireta fou, sens dubte, la persona més ben informada de Capdepera. Els 40 telèfons particulars que tenia el poble – a Cala Rajada, les germanes Francisca i Catalina Massot administraven també una centraleta – permetia una còmoda feina que, més endavant, va retenir- a la jubilació de Miquel Sancho- la família de Miquel Adrover de Son Jaumell,  amb Antònia -l’esposa de Miquel- i la filla d’ambdós, Juanita. El nombre d’abonats telefònics va anar augmentant i el servei d’aquella centraleta va incrementar la seva plantilla amb dues operàries.   

  Antiga centraleta de telèfons


Actualment, en aquest tram del carrer:  1 cafè / Mobles cuina / Immobiliària / Botiga de roba.

 La casa consistorial i l’església parroquial catòlica centren aquest primer tram del carrer Ciutat.

El casal Can Creu d’Inca, del doctor Antoni Caldentey i posteriorment de la família Alzina-Forteza, passà a ser propietat de l´Ajuntament de Capdepera, que allí va traslladar les dependències de la casa de la vila, abans situada a la plaça del Sitjar.

Placeta de l’església

L’església de Sant Bartomeu de Capdepera, tot i no comptar en cap de les circumstàncies que contempla el teixit empresarial del poble,  mereix, tal volta, un annex a part. Ho consultarem als nostres assessors acompanyants i ja veurem què ens diuen.

Fins a la pròxima, germans!