"El càncer és el símptoma d'un amor mal entès. El càncer només respecta el símbol de l'amor veritable. El símbol de l'amor veritable és el cor. El cor és l'únic òrgan que no és atacat pel càncer!".

Reflexions de Tolo Alzina al voltant del llibre "LA MALALTIA COM A CAMÍ" de Thorwald Dethlefsen i Rüdiger Dahlke

 

Benvolguts lectors, la setmana passada us parlava de la impermanència, i, continuava amb la transcripció de l'esmentat llibre. Avui, per a fer honor a aquesta impermanència, arribam al final d'un petit trajecte.

És el meu desig que aquestes setmanes us hagi convidat a la reflexió, en qüestionar-se les coses i la vida, i, al pas a l'acció; si és així, ja em dono per satisfet, de tota manera, una de les claus de la vida, és no crear-se expectatives, així que us el deixo al vostre gust i elecció.

"Mentre nostre Jo lluiti per la vida eterna, continuarem fracassant com la cèl·lula del càncer. La cèl·lula del càncer es diferencia de la cèl·lula corporal per la sobrevaloració del seu Ego".

En la cèl·lula, el nucli fa les vegades de cervell. En la cèl·lula cancerosa, el nucli adquireix més i més importància, i, per tant, augmenta de grandària (el càncer es diagnostica també per l'alteració morfològica del nucli de la cèl·lula).

Aquesta alteració del nucli equival a la hiperaccentuació del pensament cerebral egocèntric que marca la nostra època.
La cèl·lula cancerosa cerca la seva vida eterna en la proliferació i expansió material.
Ni el càncer ni l'ésser humà han comprès encara que busquen en la matèria alguna cosa que és aquí, la vida. Es confon el contingut amb la forma i amb la multiplicació de la forma, es tracta d'aconseguir el cobejat contingut. Però Jesús ja va advertir: "El que vulgui conservar la vida la perdrà".


Per tant, totes les escoles iniciàtiques ensenyen des de temps immemorial el camí oposat: sacrificar la forma per a rebre el contingut o, en altres paraules: el Jo ha de morir perquè tornem a néixer en l'Ésser. Per descomptat el Ser no és el meu ser, sinó l'Ésser. És el punt central que està en tot. El Ser no posseeix un ser diferència, ja que abasta tot el que és. I per aquí vaga la pregunta: "Jo o els altres". El Ser no reconeix a un altre, perquè és tot un. Aquest objectiu, naturalment, resulta perillós per a l'Ego i poc atractiu. Per això no hem d'admirar-nos que l'Ego faig tot el que pot per canviar aquest objectiu de la unió amb el tot per l'objectiu d'un Ego gran, fort, savi i il·luminat.

La majoria dels pelegrins, tant els que segueixen el camí esotèric com els que trien el religiós fracassen, perquè tracten d'aconseguir amb el seu Jo l'objectiu de la salvació o la il·luminació. Molt pocs són els que comprenen que el seu Jo, amb el qual encara s'identifiquen, mai pot ser il·luminat ni redimit.

L'objectiu suprem exigeix sempre sacrifici del Jo, la mort de l'Ego. Nosaltres no podem redimir nostre Jo, només podem desprendre'ns d'ell i llavors estem salvats. La por que en aquest moment sol sentir-se a no ser d'ara endavant, només confirma el molt que ens identifiquem amb el nostre Jo i el poc que sabem del nostre Ésser. I precisament aquí està la possibilitat de solució del nostre problema amb el càncer.

Quan a la fi, lenta i gradualment, aprenem a qüestionar-nos la nostra obsessió pel Jo i el nostre afany de diferenciar-nos, i ens decidim a obrir-nos, comencem a viure com a part del tot i també assumir responsabilitat pel tot. Llavors comprenem que el bé del tot i el nostre bé són el mateix perquè nosaltres som un amb tot (pars pro toto). També cada cèl·lula rep tota la informació genètica de l'organisme. Ella només ha de comprendre que, en realitat, ella és el tot! Microcosmos=Macrocosmos, ens ensenya la filosofia hermètica.

El vici mental resideix en la diferenciació entre Jo i Tu. Així es crea la il·lusió que un pot sobreviure com Jo sacrificant al Tu i utilitzant-ho com a sòl nutrici. En realitat, la sort del Jo i del Tu, de la Part i el Tot, no pot separar-se. La mort que la cèl·lula cancerosa produeix en l'organisme és també la seva pròpia mort, de la mateixa manera que, per exemple, la mort del medi ambient porta amb si la nostra pròpia mort. Però la cèl·lula del càncer creu en un Exterior separat d'ella, el mateix que els éssers humans creuen en un Exterior. Aquesta creença és mortal. El remei es diu Amor.

L'Amor cura perquè suprimeix les barreres i deixa entrar a l'altre per a formar la unitat. El que estima no col·loca el seu Jo en primer lloc sinó que experimenta una unitat major. El que mestressa sent amb l'estimat com si fos ell mateix. Això no sols val per a l'amor humà. El que mestressa a un animal no pot contemplar-lo des del punt de vista del ramader. Ens referim a un pseudoamor sentimental sinó a aquest estat que realment fa sentir alguna cosa de la unió de tot el que és i no aquesta actuació amb la qual amb freqüència un tracta de neutralitzar els seus inconscients sentiments de culpabilitat per les pròpies agressions reprimides, per mitjà de "bones obres" i d'un exagerat "amor als animals". El càncer no mostra amor viscut, el càncer és amor pervertit:
L'amor salva totes les fronteres i barreres.
En l'amor s'uneixen i es fonen els oposats.
L'amor és la unió amb tot, es fa extensiu a tot i no es deté davant res.
L'amor no tem la mort, perquè l'amor és vida.
El que no viu aquest amor en la seva consciència corre perill que el seu amor passi al corporal i tracti d'imposar aquí les seves lleis en forma de càncer.
També la cèl·lula cancerosa salva totes les fronteres i barreres. El càncer passa per alt la individualitat dels òrgans.
També el càncer s'estén per totes part i no es deté davant res (metàstasi).
Tampoc les cèl·lules canceroses temen a la mort.
El càncer és amor en el pla equivocat. La perfecció i la unió només poden realitzar-se en l'esperit i no en la matèria, perquè la matèria és la sombre de l'esperit.

Dins del món transitori de les formes, l'ésser humà no pot realitzar allò que pertany a un pla imperible. Malgrat tots els esforços que aspiren a millorar el món, mai existirà un món perfectament sa, sense conflictes ni problemes, sense friccions ni disputes. Mai existirà l'ésser humà completament sa, sense malaltia ni mort, mai existirà l'amor que tot ho abasta, perquè el món de les formes viu de les fronteres. Però tots els objectius poden realitzar-se (per tots i en tot moment) per aquell que descobreix la falsedat de les formes i que la seva consciència és lliure.

En el món polar, l'amor condueix a l'esclavitud: en la unitat és llibertat. El càncer és el símptoma d'un amor mal entès. El càncer només respecta el símbol de l'amor veritable. El símbol de l'amor veritable és el cor. El cor és l'únic òrgan que no és atacat pel càncer!".

Bé, fins aquí arriba la meva marxa al costat de vosaltres respecte a l'analogia del càncer amb la vida humana en la Terra aprofitant aquests difícils moments d'incertesa que estem vivint tots.

Espero que l'esmentat text hagi estat del vostre interès, i, una vegada més vull reiterar que és la simple transcripció de l'estudi de dos autors amb els quals en el seu moment em vaig sentir molt identificat, per la seva coherent teoria i explicació.
Ara sí, ja m'acomiado fins a una pròxima ocasió, o qui sap, fins sempre......us convido a subscriure-us a mi newsletter www.toloalzina.com; en ella, cada setmana descobrireu eines d'acte coneixement, creixement personal i espiritual, i, altres eines que dia a dia he anat descobrint, i, m'han ajudat a entendre'm i a entendre als altres que, al cap i a la fi, és el mateix, Jo sóc Tu i Tu ets Jo.



Us envio una forta abraçada, una salutació afectuosa i molt cor, Tolo Alzina

Tolo Alzina