La Biblioteca del Golea
Les beceroles de la “democràcia” espanyola
Ha passat el temps; bé, de fet han passat més de trenta anys des de la mort del pare de la “democràcia” espanyola i ja podem afirmar que la “transició política modèlica” s’ha acabat. I com ha acabat?Ha triomfat!
El pare i el fill de la “democràcia” espanyola
La perspectiva del temps no enganya i ja és hora de ser sincers. L’única tradició política més o menys democràtica que va tenir Espanya, i per extensió les seves colònies, va ser la Segona República. I aquesta tradició va ser anorreada per la guerra: l’extermini sistemàtic o l’exili foren un mata-rates impossible de superar pels demòcrates espanyols i els seus colonitzats. Bé, queden els supervivents, direu. És veritat, els supervivents varen viure un sistema de terror tan espaterrant que varen perdre qualsevol visió de normalitat i la por va envair les seves ànimes i els seus cossos i mai més no ho han pogut superar, amb la qual cosa el seu poder de decisió s’ha vist sempre condicionat per aquesta por insuperable que s’ha anat transmetent de pares a fills fins al dia d’avui.
I la por no és amiga de la democràcia.
I ara vivim amb “normalitat” en una “democràcia” anormal com si fos el millor dels móns possibles!
La meva hipòtesi és que la “transició” espanyola va començar al llarg dels anys 50 i va culminar el 1978, amb l’aprovació de la Constitució. Des de l’acabament de la II Guerra mundial l’estat totalitari que va sortir de la guerra, va anar paint que un moment o l’altre hauria de prendre una forma més o menys homologable dins el context europeu. Els feixismes havien estat derrotats i s’imposaven unes democràcies controlades pels canons del capital o unes dictadures controlades pels canons de la burocràcia a l’altre costat del mur. Espanya també havia de fer qualque cosa, però a la seva manera. I la seva manera ha estat i és que no s’havia de tocar el fons de la qüestió però sí una miqueta les formes.
I Franco va decidir que instaurar la monarquia era la millor manera de fer-ho. Una monarquia que, per no tenir, no té ni la pròpia legitimitat monàrquica, que ja és dir! No la té perquè es va botar, per conveniència, una baula de la cadena. Juan Carlos va ser l’escollit per Franco perquè podia ser ensinistrat des de nin en les arts de fer ballar les serps, cosa impossible amb el seu pare, únic hereu “legítim”. I Juan Carlos, entre Franco i la lleialtat al seu pare, va triar Franco i les seves prebendes. I així de bé li ha anat la cosa, que des del no-res ha passat a les més altes cimes de la misèria… multimilionària. Juan Carlos, però, tampoc té més importància que la que té. Tan sols és un símbol, un símbol de l’immobilisme més caspós d’aquesta part de món, un símbol, però, que ens hauria d’encendre totes les alarmes de qualitat democràtica, perquè és el símbol d’una classe econòmica i política que ha governat Espanya i les colònies amb mà de ferro des de temps immemorials i que ha utilitzat tots els mitjans de què ha disposat per seguir perpetuant-se en el poder.
Per tant, si donam per bona aquesta hipòtesi, o com a mínim la veim versemblant, podem convenir que aquest llibre que presentam avui pot ser considerat com un viatge per les beceroles de la “democràcia” espanyola. I és que en realitat es tracta d’un llibre de viatges. L’autor, Gerald Brenan, ja era molt conegut per un llibre anterior, The Spanish Labyrinth (1943), que va ser una de les primeres interpretacions de les causes de la guerra civil, feta per un anglès, amic del grup de Bloomsbury i viatger impenitent.The Face of Spain es va publicar el 1950; l’any anterior havia fet un viatge turístic [sic] que, partint de Madrid, el va dur per Andalusia i Extremadura i, ajudat del seu bagatge d’antic hispanista, ens dóna un retrat, personal però també contrastat, del que va veure i va experimentar al llarg del seu periple.
I, no sé si per sort o per desgràcia, el que va veure i veim ara s’assemblen massa com per no preocupar-se. Bé, l’Espanya negra que ens pinta, ara la veim en colors, i això ja és una gran diferència!Va preveure l’economicisme latent (The only real power in Spain today is the power of money… p. 106) que, després, va esclatar amb els anomenats “tecnòcrates” que, més tard encara, foren els “demòcrates” que, amb el vist-i-plau del general, ordiren el pla que va acabar instaurant una monarquia –il·legal, com hem vist abans– que finalment s’ha acabat anomenant a ella mateixa “democràcia”.
Del trist paper jugat per l’esquerra en tot aquest afer, potser en parlarem un altre dia, ja que ara no tenim espai suficient i no és el tema que ens ocupa avui.El que ens preocupa avui és aquesta visió fosca, però clara, que ens projecte Brenan al llarg de les pàgines del seu llibre.
Una nit, sortint d’un concert punk que feien a l’Alzinar, ens asseguérem a la plaça de l’Orient a prendre unes pomades, com solíem fer-ho moltes nits fa uns quants anys, i, xerrant xerrant, arribàrem a la conclusió que Espanya, aquella i aquesta, era “La Mort amb Pebres”. I tot el llibre fa aquella olor de pebres torrats. Tot el llibre ens recorda d’on venen tots aquests mals que ara ens fuetegen i veim que sobre la repressió, l’extermini, l’extorsió, la delació, la corrupció política, la corrupció econòmica i la por, s’ha aixecat un sistema polític que ens ha enganyat com a autèntics beneits i que ens ha acabat fent còmplices de tota aquesta enganyifa. En fi, tothom n’ha sortit ben esquitxat i, jo com a mínim, ben escaldat.
Així que ja vos podeu posar a llegir aquest llibre que vos transportarà pel túnel del temps. Però, no ho dubteu, també serà un mirall en el qual vos hi reconeixereu i tots aquests miserables paisatges, tant els humans com els geogràfics, vos seran coneguts, vos sonaran. Tant ho faran, que passat i present s’asseuran a la vostra taula, amb els vius i amb els morts, per prendre un cafè o, potser, xicoira.
Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
Gerald Brenan: The Face of Spain. London: Penguin Books, 1987 [1950].
