Una mesada enrere, si fa no fa, vaig encetar aquesta secció al voltant de lectures que m'han fet companyia al llarg dels anys. En aquell article dedicat a l'escriptora Isabel M. Ribot manifestava els meus dubtes sobre el futur d'aquesta columna, però, en tot cas, aquí teniu en un segon lliurament. Tira-tira.

 I ja veis que no m'hi pos per poc. Kafka, ni més ni manco. Però és que amb el segle XXI corrent desbocat, perduts com estam en la més completa absurditat, segurament el nom de l'escriptor de Praga, tan rebregat per tots els entesus en literatura, continua més vigent que mai i fins i tot els lectors amateurs podem posar-nos-el a la boca. De fet, les reedicions dels seus escrits no aturen i, certament, la idea d'aquestes paraules m'ha vengut donada per la recopilació que, sota el títol de “Petites faules”, ha tret l'editorial Comanegra ben recentment (1), que a més compta amb un epíleg de Melcior Comes que, per ell mateix, ja val la lectura del llibret. 

Segurament, a la majoria de vosaltres, lectors kafkians com deveu ser, el que jo pugui dir us deu ser molt sobrant, però m’haureu de disculpar i atribuir-ho a l’entusiasme que em procuren sempre les relectures d’aquest autor. I dic relectures perquè Kafka és un d’aquells autors als quals sempre cal tornar; almanco em cal a mi. Les “Petites faules” a què m’he referit, en la seva majoria ja les havíem pogut trobar a una altra recopilació, “Franz Kafka. Narracions”, de Quaderns Crema (2) força més ampla, ja que també inclou narracions llargues, com “La metamorfosi” o “A la colònia penitenciària”. I encara existeixen, en català, les “Narracions completes”, que en els anys vuitanta va traduir Josep Murgades. D’altra banda, les dues compilacions esmentades en primer lloc, que són les que jo tenc, han estat traduïdes per Anna Punsoda, la més recent, i per Joan Fontcuberta, la més antiga, i aquest no és un detall insignificant. Em pos davant els ulls un mateix conte d’ambdós llibres, i des del primer paràgraf ja hi trob no tan sols diferències lèxiques, ans també d’estructura sintàctica. Llegesc de dalt a baix “Un informe a l’acadèmia” i “Informe per a una acadèmia”, segons el titulen una i l’altre, i en acabar les dues lectures sé que he llegit el mateix, però que el Kafka original m’ha arribat passat pel sedàs de dos traductors que en fan dues versions no distants però sí distintes. I que consti que això que dic no és un retret, sinó un estímul més per als qui no tenim coneixements prou per a accedir a la versió original. I és que com diu la mateixa Anna Punsoda, “Kafka no s’acaba mai de llegir i interpretar; de retruc podríem afegir-hi que no s’acaba mai de traduir i d’editar”. 

Tot plegat, i com sempre que arriba a les meves mans un “nou” Kafka, (o un “nou” el que sigui; recentment m’ha passat amb “Dublinesos”, de Joyce) em pos a tafanejar per la meva desordenada llibreria, a veure què hi trob, i en aquesta ocasió ha estat un “vell” text de Milan Kundera, “L’art de la novel·la” (3), d’on en recordava algunes de les coses més interessants que he llegit sobre l’autor d’”El procés”. Es tracta concretament del capítol titulat “En algun lloc allà darrere”, on Kundera, des de l’admiració que sent per Kafka, acaba dient que “si estimo amb tant de fervor l’herència de Kafka, si la defenso com si fos la meva herència personal, no és perquè cregui útil imitar l’inimitable (i descobrir un cop més el kafkià), sinó perquè representa un exemple formidable d’autonomia radical de la novel·la (de la poesia que és la novel·la). Gràcies a ella, Franz Kafka ha dit sobre la condició humana (tal com se’ns revela en el nostre segle) allò que cap altra reflexió sociològica ni politicològica no podrà dir-nos mai”. 

Sé que no tothom manifesta el mateix entusiasme per obres com “El castell” o “Carta al pare”. Per això, per a guanyar adeptes a la causa kafkiana, acabaré aquest lliurament amb un paràgraf de l’esmentat epíleg de Melcior Comes: “Els grans escriptors no només et demanen que els llegeixis sinó que et llegeixen a tu, arribes a entendre parts de tu que abans no eres ni capaç de veure. Kafka et fa riure, sentir i rascar-te per tot el cos. Kafka et canvia; llegir-lo encara és una experiència no equiparable a la de cap altre escriptor. Els nous territoris de la sensibilitat i del coneixement, també del pensament en el cas de Kafka, tot allò que Kafka t’ensenya a veure dintre teu i no veies abans, perquè t’ha fet una llum única i fràgil però insubstituïble, és la marca d’allò kafkià. Aquella porció del món humà que per sempre més portarà penjada la figura d’aquest escriptor de paràboles”. 

Au, idò, a veure si hem guanyat algun nou prosèlit per a la causa, tot i que, com el mateix Comes adverteix, “per participar en la literatura de Kafka – aquest escriptor gran i mínim – has de fer un salt mental, un gir en la teva manera habitual de llegir i de pensar, t’has de fer kafkià per entendre Kafka. Per això aquest autor és com una religió, i s’ha de copsar el missatge de fons, o la seva absència, que també pot ser reveladora”. 

Som-hi?


Jaume Fuster

 _________________________________________________________________________________

• Petites faules. Franz Kafka. Ed. Comanegra, novembre 2019
• Franz Kafka. Narracions. Ed. Quaderns Crema, juny 2000
• L’art de la novel·la.Milan Kundera. Edicions Destino, S.A., novembre 1987