La descoberta de la vorera de mar com a lloc atractiu i saludable va provocar una progressiva demanda de solars a l'espai costaner. El fenomen es va estendre puntualment per indrets arrecerats situats entre Cala Rajada i el Carregador.
Aquelles primerenques cases d'estiueig són fàcilment localitzables perquè al seu davant, a tocar de la mar, conserven els tamarells que hi plantaren per gaudir dels banys d'aigua de mar i de la brisa marina.
A començament del segle XX, seguint la petja dels tamarells com a símbol d'una manera d'estiuejar i d'uns anys, trobam cases a indrets com el Carregador, concretament a la platgeta, Villa Buenos Aires i el casal de la família Cardaix; a Sa Pedruscada la del pastor Bartomeu Alou; a Son Moll i a Na Ferradura. Aquests indrets no es comunicaven entre ells, les cases estaven aïllades i s'hi anava des de Capdepera.
El nucli que agombolava i acollia els interessats en gaudir dels beneficis de la vorera de mar era Cala Rajada. A finals del segle XIX el nucli residencial es desbordà en direcció a Cala Gat, fins al casal de Bartomeu Maura; per l'altre sentit avançava per dins Ses Roges cap a Na Ferradura.
Bartomeu Maura i Muntaner
El primer que edificà dins Ses Roges fou Francesc Moragues, natural d'Artà i propietari de les possessions de Sos Sanxos i Es Verger, en total unes 995 hectàrees. Molt aficionat a la caça, una activitat arrelada entre els grans propietaris de la contrada ja que disposaven d'enormes extensions de bosc i garriga. Durant l'estiueig seguia practicant la caça, per la qual cosa llogava zones de garriga a Ses Roges o a altres indrets. Aquest podia ser el motiu pel qual el seu casal no compartia espai amb els pescadors.
L'any 1904 el vicari Pocoví edificà a Na Ferradura; aleshores un indret solitari.
El degoteig de noves edificacions seguia sense preocupar a l'Ajuntament. A començament de l'any 1913, Jaume Servera, ja en edat avançada, presentà al consistori un plànol per urbanitzar bona part de la seva possessió; comprenia des de la vorera de mar fins més enllà de la carretera del far, enllaçant amb la urbanització de Can Climentó. L'Ajuntament va entendre que reunia les condicions indispensables de fàcil i còmode accés, salut i higiene. En la part marítimo-terrestre i de vigilància es declarà incompetent[1].
Des de feia segles i per qüestions de seguretat i defensa del territori els militars, des del Ministeri de la Guerra, exercien un control sobre l'ús de la vorera de mar; una prerrogativa que els militars defensaren de forma obstinada. A principi de 1873, quan Palma reclamava l'esbucament de les murades per qüestions de salut pública, hagué d'intervenir el president de la I República, Estanislau Figueres, per tòrcer la voluntat dels militars i via decret autoritzà l'enderrocament del llenç comprès entre la Porta del Moll i les drassanes.
La nombrosa família Moragues
Aurèlia Canaan l'any 1953 encara hagué de complir amb el requisit de sol·licitar el consentiment dels militars, que havia d'arribar des de Madrid, per poder edificar l'hotel Castellet2.
Aquella legislació del segle XVIII no fou abolida fins a l'aprovació de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, de 12 de maig de 19563.
El projecte urbanístic presentat per Jaume Servera responia a una demanda social. Unes setmanes més tard es presentaven tres sol·licituds per edificar-hi. Un veí de Manacor reclamà la revisió del plànol perquè se sentia perjudicat.
El 8 de juliol de 1917 s'inaugurava una xarxa d'enllumenat públic que arribava fins al moll. A finals d'any començaven els preparatius per bastir una drassana a Na Ferradura. Fins aleshores els mestres d'aixa locals, els mateixos pescadors, adobaven les barques a la platgeta de devora el port.
A l'estiu arribava tota una onada d'estiuejants. La revista Llevant se'n feia ressò: No hi ha habitacions per llogar, les fondes estan plenes, els lloguers i els solars arriben a preus extraordinaris. Llavors la primera línia de costa ja estava sobrevalorada i sotmesa a especulació; les cases que sortien a la venda trobaven comprador amb facilitat. Entorn a l'any 1917 el matrimoni d'Artà format per Joan Vicenç i Maria Esteva, retornats de Puerto Rico, on s'havien enriquit, compraren la casa d'una manacorina que els calarrajaders anomenaven ca sa Bruixa; enderrocaren l'habitacle i bastiren un casal de nom Villa María; actualment hi ha un bloc d'apartaments4. L'any 1922 la família de Bartomeu Maura (1844-1926) treia a la venda el seu casal; el comprador fou Bartomeu Cabrer5.
La família Blanes passejant pel camí de vorera de mar.
A l'inici de la tercera dècada del segle XX els estiuejants ja serien majoria, constituïen tota una colònia formada per les famílies Moragues, Domenge, Caselles, Forteza “Josepets”, “Blai”, Pocoví, “Terres”, Galmés de Manacor i el notari de Sineu, entre d'altres. El límit d'aquella colònia era Son Moll; la platja i la zona humida que s'estenia cap a l'interior barraren el pas; coincidia amb la partió entre Ses Roges i Son Moll. Més enllà, a primera línia, únicament hi havia ca s'holandès.
Llavors Cala Rajada atreia gent que sense tenir casa hi acudia per gaudir dels aires marins. Una nota de premsa de l'estiu de 1923 explicava que eren molts els que davallaven a respirar els aires sanitosos de la mar. A l'horabaixa se'n tornen a la seva vila amb la respectiva galera o auto6.
En la percepció de respirar aires sanitosos hi tenia molt a veure un arbre omnipresent en el paisatge costaner: el pi. L'any 1920 es delimitava vora la carretera del far la plaça dels Pins. Fou llavors quan es plantaren els arbres que ornen dit espai.
......................................................................................................................
[1] Acta municipal de 20-2-1913. A.M.C.
2 CANAAN, Aurèlia. Senyor Ahir. Edicions Documenta Balear. Any 2010. Pàg 118.
3 SEGUÍ, Miquel. Urbanisme i arquitectura a les Balears. Segle XX. Edicions Documenta Balear. Pàg 24.
4 ALOMAR ESTEVE, Gabriel. Pregó de les festes del Carme de 1989. Revista Cap Vermell núm. 193.
5 Revista Llevant del 19 d'agost de 1922.
6 PONS, Nicolau. Cap Vermell núm. 197. Juny de 1998.
Josep Terrassa/ Cap Vermell
