A les voltes de ca’n Creu d’Inca, plenes de gom a gom, ha tingut lloc la presentació del llibre La divisió territorial del terme d’Artà (1812-1858), revisió i ampliació del llibre dels mateixos autors La divisió territorial entre Artà i Capdepera que data de l’any 1991. Calor.
Na Maria Massanet ha presentat l’acte parlant de la gestació del projecte que s’ha acabat materialitzant en un llibre i un Dvd. Miquel Pastor n’ha fet la recensió. La historiadora Isabel Moll, en interessant disertació, ha ubicat la divisió del municipi d’Artà en el context històric de la Mallorca decimonònica. I ha tancat els parlaments el senyor batle, don Bartomeu Alzina. Fa molta calor.
L’assistència de públic ha superat totes les previsions, fent petita la sala de conferències. S’han demanat ventiladors a l’interior i altaveus a l’exterior. Una calorassa.
En acabar la presentació s’han regalat exemplars als assistentents –un comentari malèvol que hem escoltat ha estat que si ha comparegut tanta gent ha estat pel “regalet”– i s’ha pujat a la terrassa on s’ha servit el cava i s’ha pogut visitar l’exposició de part de la documentació utilitzada pels historiadors.
L’edad mitja dels congregats està per sobre dels cinquanta anys. Aquesta és la data significativa –objectiva- que ens mou a reflexió. Potser som els protagonistes del final d’un llarg periòde històric iniciat amb la conquista dels catalans. De la mateixa manera que l’arribada del rei Jaume I significà un canvi radical per a l’illa, fent cau i net del passat, ara estam en una situació semblant i al jovent no li interessa conèixer les seves arrels perquè viu una altra circumstància.
A favor de la hipòtesi podem enumerar: una sistemàtica i ordenada destrucció del territori a càrrec de lleis i normatives urbanístiques des dels anys seixanta del segle passat; l’aparició d’un corrent migratori que ha deixat en minoria els antics pobladors; l’acceptació lliure i espontània i mancada de crítica de trets culturals aliens; la incapacitat dels mallorquins de fer valer la seva cultura i valors i, òbviament, el canvi de manera de guanyar-nos les garroves.
No sabem si entrava en els plans dels convocants a l’acte i dels autors de l’obra provocar aquest tipus de reflexió; però és la que a nosaltres se’ns ha passat pel cap.
L’acte, deim, afirmam, pensam, rumiam, consideram, ha estat una afirmació, a temperatura de xafogor, de “gabellinitat” de més de cincuanta anys. El cant del cigne? //llucià rinyon//
L’assistència de públic ha superat totes les previsions, fent petita la sala de conferències. S’han demanat ventiladors a l’interior i altaveus a l’exterior. Una calorassa.
En acabar la presentació s’han regalat exemplars als assistentents –un comentari malèvol que hem escoltat ha estat que si ha comparegut tanta gent ha estat pel “regalet”– i s’ha pujat a la terrassa on s’ha servit el cava i s’ha pogut visitar l’exposició de part de la documentació utilitzada pels historiadors.
L’edad mitja dels congregats està per sobre dels cinquanta anys. Aquesta és la data significativa –objectiva- que ens mou a reflexió. Potser som els protagonistes del final d’un llarg periòde històric iniciat amb la conquista dels catalans. De la mateixa manera que l’arribada del rei Jaume I significà un canvi radical per a l’illa, fent cau i net del passat, ara estam en una situació semblant i al jovent no li interessa conèixer les seves arrels perquè viu una altra circumstància.
A favor de la hipòtesi podem enumerar: una sistemàtica i ordenada destrucció del territori a càrrec de lleis i normatives urbanístiques des dels anys seixanta del segle passat; l’aparició d’un corrent migratori que ha deixat en minoria els antics pobladors; l’acceptació lliure i espontània i mancada de crítica de trets culturals aliens; la incapacitat dels mallorquins de fer valer la seva cultura i valors i, òbviament, el canvi de manera de guanyar-nos les garroves.No sabem si entrava en els plans dels convocants a l’acte i dels autors de l’obra provocar aquest tipus de reflexió; però és la que a nosaltres se’ns ha passat pel cap.
L’acte, deim, afirmam, pensam, rumiam, consideram, ha estat una afirmació, a temperatura de xafogor, de “gabellinitat” de més de cincuanta anys. El cant del cigne? //llucià rinyon//
