Aquest cap de setmana passada les carreteres franceses han estat un punt calent. Milers de ciutadans les han ocupades impedint-ne el trànsit. Duien armilles grogues, d'un groc més que sospitós. Els aldarulls han estat grossos, tant per la dimensió de la protesta com també pel nombre de persones que hi prengueren part. El caos va ser total. Fins i tot, una manifestant va perdre-hi la vida en ser atropellada per una conductora que es posà nerviosa – així ho conten les cròniques- i envestí la multitud que es manifestava.

Per la xarxa, aquest bugadeig mastodòntic que encasta opinions i ven falsies per veritats, però on també hi ha filets de coneixement, no s'han pogut estat de comparar aquestes accions amb les que protagonitzen membres – o si voleu, encara que soni malament, escamots- dels anomenats CDR's. D'aquesta comparança n'ha quedat una cosa clara. Sembla, dic sembla des de la prudent distància i sense conèixer-ne la lletra menuda, que les autoritats franceses, tot i el populista Macron, han reaccionat amb una certa serenitat. Ni un fumet d'ombra d'acusació de sedició, ni molt menys de rebel·lió. Contràriament a les acusacions que aquí reben els independentistes, encara que la seva acció consisteixi en una cosa tan subversiva com és situar-se al costat d'una membre de la força de seguretat amb un nas vermell, de pallasso, al rostre. Sobre aquest tema i en semblants tons s'hi han referit personatges força importants i assenyats. Vaja, que no eren els quatre hooligans que sempre hi ha a cada bàndol (i que a vegades són els que més renou fan). L'humor tampoc no hi ha faltat a l'hora de comparar les dues maneres d'actuar, la francesa i l'espanyola.