M’hi vaig posar. Quan semblava que ja havia begut oli, va aparèixer dins una carpeta de veresaperduada en un racó de la casa que no m’hauria imaginat mai.
Bibliotecari del Golea
Tornant a Fetasa un altre cop
Puja al Tren de Mitjanit
Estic assegut a la terrassa d’un bar, devora el Port de Palma, i pens en totes aquestes coses que han passat. Fa una nit de Lluna Plena i jo la mir. La seva cara s’assembla a algú que jo he conegut, però no sabria dir molt bé a qui s’assembla. Passen tants de rostres per davant dels nostres ulls! Bec un Campari perquè sé que col·loca i jo necessit estar col·locat aquesta nit. Me ronda pel cap la idea de començar un viatge (fa estona que me ronda, aquesta és la veritat). Però no sé molt bé on anar. I el record de la cara de la Lluna no m’ajuda gaire per fer la meva tria. Deman un altre Campari, i després encara un altre. Mir la Lluna i de cop i volta, ja ho sé, ja sé on he d’anar. He de tornar a Fetasa un altre cop. No estic segur de res, però crec endevinar que el que em demana el cos és tornar un altre cop cap a Fetasa. Potser perquè és la meva illa, l’illa on vaig conèixer tot allò que ara sé, l’illa on potser el rostre de la Lluna Plena es convertirà en humà, en una dona concretament (na Maria Joana? na Maria Lluna? na Joana Maria?). Fetasa, Fetasa, aquesta és la meva direcció. No puc perdre més temps. Sé que potser serà un viatge llarg i que fins que no hi arribi no sabré si vaig en la direcció correcta. Fetasa, Fetasa, no sé per què me’n vaig anar mai! No sé per què!
El viatge serà per terra, mar i aire, i no sé per on començar. Fa peresa ha ver de caminar, però si vull arribar a Fetasa m’hauré de moure, i aviat.
Au idò, no li don més voltes i agaf el Tren de Mitjanit. És ràpid i ultralleuger, però no m’entra la son. No, no vull dormir aquesta primera nit. Trec un llibre i començ a llegir (Antonio Tabucchi, Afirma Pereira, Barcelona, Edicions 62, 1995). Les hores passen i de cop i volta Pereira se m’apareix i començam una llarga conversa. Ell se’n va del seu país i jo tract de retornar-hi, però tots dos viatjam en aquest Tren de Mitjanit que ens porta a llocs diferents i llunyans.
M’interessa Portugal i li dic. Ell, en canvi, sembla haver-hi perdut l’interès. Tota la vida pensant que era un gran país i a la vellesa aquest canvi. Perquè ell, que hauria d’estar pensant en la jubilació anticipada per a dedicar-se a la traducció dels autors francesos del xix, de cop i volta es troba que és un exiliat polític. Ell, que mai s’havia ficat en política! Ell, que només sabia del món el que li contava el cambrer del Bar Orquidea mentre li preparava les llimonades! Però la teoria de la confederació de les ànimes guiades per un jo hegemònic i la coneixença de Monteiro Rossi i el seu posterior assassinat i, potser sobretot, la coneixença de Marta i el seu cos jove i sensual (cabells d’aram), li havien trasbalsat la vida... a la vellesa. Me mostra el seu darrer article que ha publicat al Lisboai acaba així: «Convidem les autoritats competents a vetllar atentament sobre aquests episodis de violència que sota la seva ombra, i potser amb la complicitat d’algú, són perpetrats avui a Portugal». Avui a Portugal és l’agost de 1938. Hi ha Salazar i la seva policia política. I al costat hi ha Franco i els seus escamots de la mort. I més amunt hi ha Hitler que ja prepara les seves xemeneies, i també Mussolini i els seus cans negres. I Stalin i els seus gulags, perquè ningú se senti decebut. No és una confederació de les ànimes que tant preocupa a Pereira; és un altre tipus de confederació...
Seguim conversant. «Pereira, vostè m’interessa». El tren no s’atura i ell em diu: «Contra qui lluitarà vostè, contra qui es rebel·larà?». Mir per la finestra. Passam al costat d’una gran ciutat. «No sé què respondre, Doctor Pereira. M’ho hauré de pensar».
Jo no puc adormir-me, però a ell li entra la son: és vell, està malalt, està cansat. «Que li importaria que fes una becadeta?» –diu. Li contest que no amb el cap i en un moment està adormit.
Me qued pensant en Portugal. En el Portugal que jo vaig conèixer, tan igual i tan diferent tanmateix. De Salazar a Caetano. De Caetano a Abril. D’Abril a Otelo empresonat. D’Otelo empresonat a l’embús de trànsit continu de l’Avenida da Libertade. I el vertigen sobre el pont del Tejo. I l’Hotel Americano.
«Descansi Doctor Pereira, que la pròxima estació és la seva. Ja m’encarregaré jo d’avisar-lo. Sé que no hi haurà comitè de recepció, així que no es preocupi de res que jo el despertaré quan sigui el moment».
Trec el walkmann i me pos els auriculars.
«Everybody's a dreamer and everybody's a star
And everybody's in show biz,
it doesn't matter who you are
And those who are successful
Be always on your guard
Success walks hand in hand with failure
Along Hollywood Boulevard»
«Tothom és un somniador i tothom és una estrella,
I tothom participa de l’espectacle.
Siguis qui siguis.
I els que arribin a l’èxit
Que es cuidin molt
Perquè l’èxit i el fracàs
Caminen de la mà
Per Hollywood Boulevard».
–The Kinks,«Celluloid Heroes»–
Comença a clarejar. El tren va deturant la seva marxa. El Doctor Pereira obre els ulls i li dic que està arribant a la seva destinació. «Està segur, jove, que aquesta és la meva destinació?». Li faig un gest d’incertesa amb les espatlles, però no tenc esma per contestar-li.
Ens miram als ulls un moment per darrera vegada.
«Passi-ho bé, Doctor Pereira».
14 abril 1996
