Ja sé que és un títol llustrós. De cara a la galeria, que es diu. I potser, els més optimistes, que sempre n'hi ha, i per ventura és saludable que n'hi hagi, s'ho veuen fet. A un negat donau-li aigua. I a la justícia espanyola només li faltava aquesta poalada de verrim per quedar tan oiosa com és. El mateix dia dues o tres coces a l'os de la cama de la credibilitat. Per una banda, el tribunal europeu que els ha llegit la cartilla i els ha fet a saber, més tard que mai – la justícia a més de torta és lenta- , que han tengut n'Otegui engrillonat durant sis anys de forma injusta. Per altra banda, el Tribunal Suprem, fent la pantomima de dir blanc i, vist que les accions bancàries baixaven, dir que s'ho repensarien per tornar a dir negre.

La segona premissa, la del Suprem, podria o hauria pogut tenir més recorregut, també segons el nomenclàtor modern, que no la del tribunal europeu. La raó no és altra que el fet que toca les butxaques de bona part de la població. I quan a un li toquen la butxaca, o s'ha fet il·lusions que li tornaran un doblerets que ha pagat de més, li solen fugir les bromes proporcionalment una pujada de la indignació.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: