Dos obituaris, a càrrec de Llorenç Tous i Jaume Santandreu
A LA MEMÒRIA DE PACO SANS FUNDADOR DE “ZAQUEU”
Foren les mares, les doctorades en la ciència de l’amor, las que me examinaren i me suspengueren. La culpa no era tota meva, també en tocava una part als que en aquell temps de remota infància i de joves ideals religiosos, me posaren “l’orde”, sinònim de “fer bonda i creure”, com l’absolut referent de Déu.
Ara que han passat temps i puc fermar caps, les lliçons del P. Stanislas Lyonnet sobre la justícia de Déu de la que parla sant Pau al començ de la carta als romans (1, 17) i que el pobre Luter mai pogué entendre, me obrí una llum que se me concretà quan jo anava quasi cada dia a la tercera galeria de la presó de Palma.
Aquell mestre ens explicava que la justícia és la coherència amb una norma o llei, però que Déu no té res per damunt de si mateix. Ell es deu a si mateix, cap ser o valor el pot sobrepassar. Com ell és amor, sols és just en quant estima, salva sempre, perdona, sense mesura, amb bondat a balquena.
Abans de sant Pau Jesús ho deixà ben clar en la paràbola del fill pròdig.
Nostre mestre a Roma seguia la lliçó i afegia la segona part. És cert que Déu Creador establí el món i tots els éssers amb una relació harmònica dels uns amb els altres que el constitueix com el que garanteix l’orde, la justa relació de tot, el respecte al deure de cada un, l’exigència de la convivència en respecte i pau.
No obstant també forma part de nostre cosmos material el que deim “un os fora de lloc”. Tots sabem el mal que ens fa sentir. La mateixa natura, obra del Creador, ens diu clarament les seves misterioses forces quan se disloquen, com els volcans, les ones , els vents, etc. També aquestes són obra seva.
Conclusió: Déu és molt més que el garant de l’orde, també respon amb tot el seu amor vers els que no estan dins l’orde, molt manco quan aquest orde és una normativa que els humans hem anat construint, mesclada de ignoràncies, interessos o pecats.
A la tercera galeria de la presó antiga de Palma vaig passar l’examen. Allà les mares dels joves que hi moriren me ajudaren a aprendre la lliçó. Tenc una llista massa llarga de noms, són més de vint anys que allà vaig aprendre tant o més que amb els professors de Roma.
Aquells pobres al.lots duien nafres de tota casta dins l’ànima i alguns, també en el seu cos. La majoria, víctimes de drogues, parlaven, deien, sentien com si el seu cervell està emmetzinat. Som testimoni de com els estimaven les seves mares, com els perdonaven, els ploraven i els enterràvem. Més de dos moriren antes d’hora després de patir i haver fet patir a molts altres, començant pel seus.
La misericòrdia de Déu els acollia en braços oberts, com si els rebés dient: “Vina, fill meu, ja te basta lo que has patit; te has guanyat el descans i la felicitat devora mi”. Uns quants de aquesta llista, ara ja estan també amb sa mare glorificada en el cel.
La obra de Paco Sans, Zaqueu, respon a haver entès com és Déu, no el creador y garant de l’orde, sinó el Deu de l’amor sense límit; el misteri de Déu que no té altra llei que l’amor que sempre perdona i salva.
Entendre aquesta obra no és ni fàcil ni cosa de tothom. Jo reconec que no me ha estat gens fàcil superar i rompre el que de petit me ensenyaren a “creure i fer bonda”. No és que no ho seguesqui intentant amb més o manco èxit, sinó que finalment comprenc i me sent prop dels qui deim que “no fan bonda”, no tenen remei, tenen lo que se han cercat, cal fer-se lluny d’ells, etc.
Gràcies, Paco, pel que feres i ens ensenyares. Segur que en el cel estàs molt ben acompanyat de molts i molts que a la terra no eren ningú i que ara en el cel estan amb tu molt prop del Senyor Ressuscitat.
Llorenç Tous 4.VIII. 2018
