Documentació Gabellina i Oriental (41)
Un article de Llucià Alzina
El Iris del Pueblo, 3 de maig 1872.
Avui presentam un text que podria ser un dels primers publicats a la premsa mallorquina per un gabellí [amb el permís del Diari de Buja], per un gabellí republicà concretament i, com gairebé sempre, trobar-lo ha estat fruit de la casualitat. Cercant coses relacionades amb Capdepera va sortir un fragment d’aquest article, que podreu llegir a continuació, citat en una memòria d’investigació d’Ana I. Gargallo sobre el diari republicà federal El Iris del Pueblo.
Escrit el 28 d’abril i publicat el 3 de maig de 1872, ens trobam, per tant, enmig del Sexenni Revolucionari, en què després de tombar la monarquia borbònica d’Isabel II, es cerca una sortida entre monarquia i república, amb moltes promeses d’avançar socialment i, com no podia ser d’una altra manera, de supressió de les quintes, el tribut de sang que havien d’oferir les classes populars a l’exèrcit, garant dels privilegis de l’oligarquia per a continuar amb els seus negocis colonials i assegurar-se la «pau interna»:
«La supresión del servicio militar por las llamadas "quintas" o sea el sorteo de un mozo por cada cinco de los previamente alistados, como en un principio se hacía, era la aspiración unánime del pueblo español. Una de las promesas de la revolución había consistido en la supresión de las quintas y matrículas de mar; pero Prim, desde el ministerio de la Guerra, había ya decretado una (que afirmó sería la última que se efectuaría en España), y, en septiembre de 1869 decretó otra llamando a las armas a cuarenta mil mozos. El estallido de la indignación popular fue grande» [Masriera 1930:337].
En un primer moment guanyà la partida la monarquia i els republicans quedaren en minoria al Congrés. El gener de 1871 Amadeu I és proclamat rei amb la finalitat d’implantar el primer règim de monarquia parlamentària; prèviament, el general Prim, el seu principal avalador, havia mort assassinat en una d’aquestes conjures entre els poder fàctics, o no tan fàctics.
El març de 1871 se celebren eleccions generals, en les quals els neos –un conglomerat de reaccionaris encapçalats pels carlistes– i els republicans fan pinya contra el govern favorable a Amadeu I, prova, una vegada més, del desgavell social i la incongruència política en el qual es vivia –i encara es viu pel que sabem.
El desembre del mateix any se celebren eleccions municipals, en les quals els neos no es presenten i deixen via lliure als republicans, els quals, en el cas de Capdepera, són els conservadors, encapçalats per Sebastià Ferrer Pellicer Cofeta i els federals. Els conservadors, més tard s’incorporaran al Partit Liberal d’Antoni Maura, atacats per un republicanisme volàtil que demostra, una vegada més, l’oportunisme polític en tot el seu esplendor.
Els republicans federals (PRF) eren un partit fundat per Francesc Pi i Margall (1824-1901) poc després de la Revolució de Setembre i era el partit de Llucià Alzina, l’autor de l’article d’avui. La història del PRF és llarga i, en gran part, va paral·lela a la biografia de Pi i Margall. Aquest pretenia un estat federal en base a les nacions històriques i l’organització del partit reflecteix aquest desig, però avui no ens podem estendre en aquest afer. Potser ho farem un altre dia!... o no.
Sigui com sigui, quatre dels nou regidors de l’Ajuntament de Capdepera sorgit de les municipals de desembre de 1871, podria ser que fossin membres del republicanisme federal; ens referim a Jeroni Melis Melis, Mateu Sirer Melis, Pasqual Ferrer Espinosa i Guillem Sans Bernat: «Aquests regidors i els companys que els donaven suport foren l’agre d’on sorgiren els espiritistes, on s’integraren els metodistes i els dissidents lliurepensadors» [Terrassa 2016:37].
Com dèiem, l’abolició de les quintes fou una de les promeses de les Juntes Revolucionàries que dugueren endavant la Revolució de Setembre i també fou una de les primeres que no compliren, la qual cosa va provocar tota una sèrie de revoltes i protestes que arribaren a gairebé tots els territoris de l’estat i potser una de les més sonades fou la que va acabar amb el bombardeig de la Vila de Gràcia. Capdepera, com no podia ser d’una altra manera, també participà en aquestes protestes de diverses maneres: en forma de pancartes en la gran manifestació del 7 de febrer de 1870 a Palma [Peñarrubia 1980: 166-167] o, també, amb aquest escrit d’Alzina que avui presentam.
La justificació del pacifisme que es desprèn del text és doble; per una part la injustícia que suposa separar els joves dels pares tant per la qüestió sentimental com pel perjudici econòmic que provoca a tota la família afectada; per l’altra, la inoperància i brutalitat de la via militar per a la resolució de conflictes i el biaix que representa la casta militar, sempre a les ordres de les classes benestants:
«L’antimilitarisme va sorgir bàsicament per pragmàtica. El sistema militar basat en les quintes era desigual i injust amb les classes populars. Aquest sistema preveia que els quintos sortejats i elegits podien lliurar-se del servei mitjançant dues fórmules: la primera, el pagament en metàl·lic d’una quantitat preestablerta, l’anomenada redempció en metàl·lic. La segona, la substitució, que no era més que trobar algun altre quinto que substituís al que li havia tocat. Això que sembla tan innocent, no era altra cosa que un negoci o un pagament de deutes on els pobres sempre acabaven substituint als rics. Ademés hem de tenir en compte que per una família pagesa pobre el perdre durant uns anys a un fill en la millor edat per a produir era tota una ruïna. Sense comptar que pels mallorquins les guerres que es feien no eren seves, en el sentit que sempre es feien lluny» [Garcia 2010].
A més, la participació de les dones en les protestes contra les quintes i la seva contribució en les lluites polítiques i en les reivindicacions socials es va fent evident. Comença a haver-hi estudis que així ho certifiquen i que ens confirmen el seu protagonisme:
«Així durant els sis anys que durà el Sexenni Democràtic (1868-1874), en el qual s’establiren llibertats bàsiques com la llibertat d’expressió o la llibertat d’associació (fins aleshores prohibida), es teixí un important primer moviment obrer. Per altra banda, aquest corrent també entenia de l’opressió que patien les dones, per això animaren les seves companyes a organitzar societats obreres contra l’explotació capitalista» [Martorell 2018].
Dins aquestes lluites, evidentment, l’antimilitarisme hi tenia una importància capital, en les quals les dones hi tendran un paper destacat:
«Per exemple, una de les manifestacions més importants contra les quintes, que va tenir lloc a Palma l’abril de 1870, va ser encapçalada per aquelles dones. Això no ens ha d’estranyar gens ja que les dones de les classes populars, les mares més concretament, eren les que més patien veient els seus fills marxar a la guerra (que era sinònim de marxar a la mort, per això les quintes eren també conegudes com el tribut de sang)» [Martorell 2018].
Uns mesus després de la publicació de l’article de Llucià Alzina que avui presentam, el 6 de febrer de 1873, en el mateix diari El Iris del Pueblo, tenim una altra mostra de la contribució femenina a la lluita pels drets, les llibertats i l’antimilitarisme, quan apareixen els noms de quatre gabellines en una llarga llista, de la qual eren les úniques dones: «Maria Melis Flaquer, Bàrbara Ferrer Melis, Antònia Ferrer Melis i Margalida Alsina Mas eren les úniques dones que figuraven en la llarga llista de donants mallorquins per a ajudar econòmicament els republicans presos a la Mola de Menorca, després de la revolta federal catalana. No podem documentar res més sobre les signants, ni si eren protestants o espiritistes, però no deixa de se ser significatiu que les úniques aportacions femenines de Mallorca que es feren visibles vingueren precisament de Capdepera» [Peñarrubia 2006:187].
No cal dir, que la revolta federal catalana tenia molt a veure amb el rebutj a les quintes i aquest conflictiu tema encara duraria algunes dècades més i seria l’espira que prendria el foc de les principals revoltes socials, entre les quals la Setmana Tràgica del 1909.
Dins tot aquest batibull, per tant, cal inserir l’article de Llucià Alzina, del qual, per ara, ho desconeixem tot. El que és segur, però, és que el seu article va impactar la direcció del diari, ja que és encapçalat per aquest text, on se li demanen futures col·laboracions, que a hores d’ara encara no podem confirmar si es produïren o no:
«Con el mayor placer insertamos el valiente y entusiasta escrito que nos remite desde la federal Capdepera nuestro joven y estimado correligionario el ciudadano Luciano Alzina. Creemos que nuestros habituales lectores nos agradecerán su inserción, como nosotros suplicamos a nuestro compañero que nos siga favoreciendo con nuevas producciones».
Sigui com sigui, aquest text confirma, com també ho fan els estudis de Josep Terrassa, la puixança del republicanisme gabellí i ens serveix d’exemple d’aquella joventut implicada en les qüestions socials i polítiques, i tot això uns anys abans de l’arribada a Capdepera del metodisme i de l’espiritisme. La llavor, per tant, ja estava sembrada des d’abans i podem dir que s’estava ja a l’aguait de les noves propostes polítiques, socials i religioses que proposaven anar més enllà de la misèria en la qual els règims monàrquics, tant els absolutistes com els liberals, havien condemnat les classes populars.
Poc després, el 1879, arribaria el metodisme a Capdepera i, ja en plena Restauració borbònica, el 1881, es fundarà la Unió Obrera Balear per republicans federals; aquesta organització obrera tendrà, al llarg d’alguns anys, molta d’incidència social i econòmica a Capdepera i, a més, tendrà una secció de dones. Sens dubte, la llata gabellina s’anava teixint i l’article de Llucià Alzina que avui presentam n’és un altre bri que caldrà recordar.
* * *
És més que evident que en podríem seguir parlant una bona estona, i segur que ho farem, si més no en les nostres tertúlies gabellines i orientals, però, per ara, ens conformarem amb un parell de conclusions, algunes d’elles desoladores.
Mentre anava redactant aquest petit article em venien al cap algunes semblances amb el que passa avui i mentre en parlava amb alguns amics veia més i més clar que la història d’Espanya, la qual ens hem vist forçats a patir, és d’una tristesa indefugible. Sort que personatges com Llucià Alzina ens retornen una mica de confiança en el futur. Perquè sinó estaríem ben arreglats.
Com hem vist, ja de bon començament el famós Sexenni Revolucionari va defraudar les expectatives, no va dubtar en bombardejar viles i ciutats per forçar la continuïtat de les quintes i també va tenir els seus presus polítics confinats molt lluny de casa. I és que tots els règims espanyols, també els parlamentaris, han tengut els seus, de presus polítics i sempre, sempre els ha confinat lluny de les seves famílies i dels seus amics, i molt especialment si aquests presus són catalans, com és el cas d’ara mateix i com ho era en temps de la Gloriosa i de la Segona república.
És a dir, gairebé tots els règims espanyols acaben bombardejant Barcelona i, com deia, no només els dictatorials. Espanya, des de la segona meitat del XIX, ha tengut tres règims parlamentaris que pretenien ser homologats amb una democràcia: El Sexenni (1868-1874), la Segona república (1931-1939) i el Règim del 78, que sembla que encara dura. Bé, idò, tots han bombardejat Barcelona i tots han tengut presus polítics. Potser direu que el d’ara encara no ho ha fet, això de bombardejar Barcelona. Però..., cada dia bombardegen Barcelona i tot Catalunya amb les seves bombes mediàtiques, i cada dia l’extrema dreta, amb la complicitat del règim del 78, surt a fer por pels carrers del nostru país en una mena de bombardeig constant que cerca produir els mateixus efectes que un bombardeig aeri: escampar el desànim i el terror entre els republicans.
Esperem que els Llucians Alzines els parin els peus.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Bibliografia
Garcia, Pere J. (2010). «L’antimilitarisme durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) a Mallorca». A: Cultura Obrera, 34.
Gargallo Astrom, Ana Isabel (2010). El Iris del Pueblo, òrgan del republicanisme federal a Mallorca (1869-1873). UIB: Memòria d’Investigació.
Martorell, Catalina (2018). «Les internacionalistes mallorquines i el somni de la revolució social (1868-1874)». A: Aguait: Comunicació autogestionada des de Mallorca (18 abril).
Masriera, Artur (1930). Barcelona isabelina y revolucionaria. Barcelona: Políglota.
Peñarrubia, Isabel (1980). Mallorca davant el centralisme (1868-1910). Barcelona: Curial.
Peñarrubia, Isabel (2004). «El Sexenni Democràtic (1869-1874)». A: Història de les Illes Balears, vol. III. Barcelona: Edicions 62, p. 161-185.
Peñarrubia, Isabel (2006). Entre la ploma i la tribuna: els orígens del primer feminisme a Mallorca, 1869-1890. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Terrassa, Josep (2017). L’espiritisme a Capdepera (1868-1936). Palma: Documenta Balear.
¡No más quintas!
¡No mas contribución de sangre!
Pueblo: Contribuciones, injustas por demás y esencialmente onerosas, te llevan abatido y aniquilado por el sendero de una segura bancarrota, de un cataclismo social que; o bien ha de acabar con todos los tiranos y expoliadores de la patria, o bien ha de pulverizar y destruir, contra las leyes de la naturaleza, a todo un pueblo de bravos héroes, que alcanzaron prez y nombradía perpetua, sabiendo llevar sus pechos descubiertos a hacer frente al plomo suicida de legiones bastardas, que; sujetas ante todo, a la fiera ordenanza y cruel consigna, de sus amedrentados jefes, que arrojándose en irrupción sobre el suelo de las heroicidades y de las grandes empresas, sobre el suelo español; bajan por entre las asperezas de los Pirineos, ya confusos y desvalidos viéndose que eran cómplices al par que víctimas expiatorias de una empresa temeraria y desleal, que habíales no poco más tarde, de dejar inertes y fríos, sobre el campo do el pueblo que ama su independencia; librárales mil y mil batallas, mil y mil cruentas lides; con cuyos trofeos ciñó siempre su frente altiva.
El pueblo español amante sobre manera de sus libertades e independencia, anida en si un odio eterno e implacable contra toda clase de tiranuelos; y si se trata de extranjeras eminencias cortesanas que quieran sojuzgarle, que quieran hacer de él un país conquistado y tratarle como a tal; entonces y solo entonces es cuando aparece más victorioso, más altivo, más arrogante y con su clásica animosidad y denuedo, que en tales casos sabe hacer brotar de todas partes; combate heroicamente oponiendo al enemigo de fuera apiñadas multitudes, infinitas masas, que tienen baluartes inaccesibles de defensa, y firmísimos sustentáculos do ondee impávido el límpido lábaro patrio; a una Zaragoza, Bailén, Gerona y Talavera.
Una vez esto sentado; que si se quiere no será más que un perentorio desahogo, al asunto en cuestión: pero que viene muy a tiempo, según es mi propósito de patentizar; como el Pueblo, que anhela la supresión de las quintas, ha sabido y sabrá siempre defender su nacionalidad e intereses; contra cualquier agresión venga de donde viniere, sin la fatua necesidad, sin el ridículo optimismo fantástico, de ejércitos, que aunque numerosos y lujosamente vestidos, están dando siempre a sentirse débiles ante los grandes embates; por repudiar a su conciencia, a su natural instinto de libres, aquel uniforme que vestido por fuerza; no parece sino que es el tremendo raptor, de una conciencia pura, que si antes latía los latidos de la patria; ya entonces reniega hasta de su existencia.
……………..
A la juventud me dirijo en primera, ya que es árbitra de un corazón por demás sensible y acrisolado en su amor a la patria.
Vean mis compañeros jóvenes a un pueblo oprimido, a un pueblo que se le veja, que se le escarnece y vilipendia. Véanle también agobiado por mil y mil contribuciones oprobiosas, que paga el artesano, el industrial y el labrador, y que pasan rápidamente, a convertirse en orgías y espléndidos banquetes, en los que se sirve a pedir de boca de los paniaguados sin decoro y perjuros sin vergüenza, la copa costosísima del sudor de un pueblo.
Contemplen ahora; enternecidos sus nobles corazones por el llanto de miles de madres, que viendo aproximarse, todos los años, la hora fatal y tremenda en que deberán separarse, tal vez para siempre, de sus más caros pedazos, que debieran ser el sostén y apoyo de su ancianidad, se abisman de súbito en el mar copioso de sus amarguras; y arrebatadas por la desesperación, rómpense a veces los diques de su inteligencia, y la tempestad desecha de sus acerbos dolores y ayes lastimeros y fatídicos, hacen más de una vez que enloquezcan unas, y mueran otras, muerte cruel y espantosísima, tan luego de saber la impía suerte que cupo a su hijo radiando la mil veces maldecida edad de los veinte años.
¿Quién habrá presenciado que no le haya conmovido, la escena triste de un pálido tablado, que se levanta por lo común en un punto céntrico y concurrido, donde infinidad de seres pululan en apiñado remolino, mostrando su faz atribulada y descolorida, y esperando que una mano trémula y dubitativa baje al cántaro de la desgracia a coger el lote funesto, el lote terrible, que ha de decidir que su suerte balanceante entre el hogar y el cuartel, entre el regazo paternal y la rígida ordenanza militaresca.
Y en verdad; esta es la contribución entre todas las contribuciones, pues en injusticia ninguna la iguala. Para convencerse de su injusticia y poca equidad, basta saber lo mucho que han invocado su abolición, ante el pueblo airado el día de la revolución, aquellos mismos que ahora la decretan y mandan ejecutar, no sin general indignación del país que lo tolera.
Bien sabe el país que tantas veces como se ha prometido la supresión de tan anti-social tributo de sangre, tantas otras se ha mentido descaradamente a la faz de la nación, que al fin y a la postre ha de juzgar con severidad implacable y como merécenlo, tanto farsante y merodeador de la cosa pública.
Al grito unánime y general de «¡abajo las quintas!» se hizo la Revolución de Setiembre del año 1868. Con este grito de redención y gloria para la patria estalló el fuego contra la corte corrompida de Isabel la dadivosa. En medio de los ardorosos primeros instantes del calor de la revolución, todas las Juntas revolucionarias salidas del seno del pueblo cuya opinión simbolizaban en parte, proclamaron simultáneamente su inmediata abolición, recorriendo tan entusiasta grito con eco atronador, desde la heroica y valiente Cádiz hasta las encumbradas cimas de los Pirineos.
¡Oh pueblo! ¡Qué después de tantas y tantas revoluciones que sucesivamente han pesado sobre ti, te veas hoy con la ineludible precisión de coger la última y centésima vez la piqueta demoledora del viejo y carcomido edificio que con sus miasmas pútridos va empestando los aires, cargándonos con la lepra hedionda, de la inmoralidad y bancarrota, de la que tan solo nos lavará el huracanado soplo de las revoluciones!
¡Oh fuerza magnética de las ideas! ¡Oh sol esplendente de la libertad! ¿Cuando blandirán tus penetrantes rayos el último eslabón que comprime y abate a la humana especie?
¿Cuando sucederá todo esto? Cuando el pueblo salga de madre, se erice de poder y soberana majestad, abandone por tiempo sus tiendas; y expulse de su seno a todo mercader que con sus mañas y mil reprobados medios, persistiera en seguir negociando, con mengua y desdoro de los españoles, sobre los destinos de la ilustre patria de Palafox.
Cunde con vuelo rápido, llenado los aires sus unísonos acentos; la voz potente del pueblo que clama ¡Reparación! ¡Redención!
Marchemos pues; erguida la frente, ennoblecido el corazón por la dulce brisa de la lealtad, propuestos y decididos a obrar bien y en provecho de los más; nivelando estrictamente a todos; dentro de la esfera del bien; es decir, dando a todos Igualdad dentro de la Libertad no la igualdad dentro de la tiranía.
Marcha! Marcha! Juventud estudiosa, germen de la vida, ante mural y centinela avanzado del progreso y de la civilización; por el camino majestuoso, por la plácida senda de la democracia pura te ofrece tapizado y cubierto de las suaves y aromáticas flores de verdadera ciencia por ella protegida y superiormente respetada.
Y cuando se realice en nuestra infortunada patria el ideal purísimo de la federación y sonrían en el político horizonte faustos días de libertad sinceramente practicada, podremos decir con orgullo todos los hijos de esta nación ilustre.
«Y vengados admiren tus leones,
«Que dieron libertad a las naciones.
Luciano Alzina
Capdepera 28 Abril 1872.
Capdepera 28 Abril 1872.
Clicant sobre la imatge es pot descarregar
tot l'article en format PDF
