M'agradaria tenir un rajolí d'eloqüència fusteriana. I també de Clarividència. Així, en majúscules per poder encartar-me en qualsevol joc sense por de mostrar el llautó. Com ell feia, conscient que tenia els trumfos a la mà. O al cap. Quan no es tenen trumfos només pots jugar de falset i, majoritàriament, t'exposes a perdre. Del Fuster de Notes d'un desficiós, que no tot Fuster és País Valencià i Països Catalans. (Ni tot, seguint-li la veta relativista, és només Notes d'un desficiós)

M'he permès contextualitzar aquest paper, fins i tot, n'he parafrasejat el títol d'un article del llibre al·ludit – Objeccions als vegetarians es diu el fusterià- en primer lloc perquè als morts convé reverenciar-los no només quan són figures de cos present sinó també quan s'han convertit en mísera pols de cementeri (Tot temps ne prens enseny, que deia March); en segon lloc per les analogies que es poden establir. Si hi ha una notícia que m'aborrona – no és l'única, òbviament- és aquella que parla de la mort d'ovelles (a mans?) de cans. Com ha passat aquests dies a una finca del meu municipi on dos  pitbulls n'han assassinat una vintena. Han estat reincidents, si no dels mateixos, sí de la camada, l'amo en té cinc, de canots.