"Els rentadors i abeurador de Ses Pedreres no han complit un segle d'existència i ja han passat a la història. Són el testimoni d'una època en la qual cada família i cada poble procurava ser autosuficient,..."

 

Rentadors i abeuradors de Sa Pedrera

 Aquest era el nom de l'abeurador i els rentadors de l'actual carrer Col·legi; ocupaven una petita part de la maressera de Ses Pedreres, oberta per extreure el marès que empraren en la construcció de l'església parroquial.

En el segle XIX Capdepera era un poble petit situat a un lloc alt, a un coll entre muntanyes. Això tenia els seus inconvenients, el més important dels quals era la dificultat per abastar-se d'aigua. Un problema secular que no ha estat resolt fins els anys vuitanta del segle passat.

Dita escassetat de recursos hídrics era prou coneguda pels nostres veïns i, curiosament, la trobam recollida a la rondalla Es cavallet de set colors (tom VI). Diu així: Una nit tres gegants mogueren conversa asseguts baix un pi; un d'ells començà a descabdellar. "Ja ho són beneits es capdeperins!. Van a cercar aigua fora terme i mai han tengut tranc de fer cap pou ni cisterna. I tan bona de trobar com la tendrien!. Si picaven quinze pams davant es portal major de l'església trobarien una vena que no s'acabaria mai". El relat rondallístic mai deixa de sorprendre.

L'Arxiduc Lluís Salvador en la seva primera visita a Capdepera, entorn a l'any 1870, també menciona el problema. "Totes les cases de Capdepera disposen d'una canal que recull l'aigua de pluja que cau a la teulada; el poble està necessitat d'aigua, per això la recullen dins cisternes. Únicament la gran font de s'Aljub subministra aigua natural". Els països mediterranis disposen d'una rica i mil·lenària cultura de l'aigua i han estat forçosament curosos en l'obtenció i consum de dit recurs natural.

A la segona meitat del segle XIX les autoritats sanitàries i polítiques prengueren consciència que la manca d'aigua agreujava els problemes d'higiene personal i ambiental; aleshores els governs municipals començaren a prendre mesures i aportar recursos. Segons Antoni J Massanet, el 24 d'agost de 1873 el batle republicà Pascual Ferrer Espinosa exposà al consistori la necessitat de netejar la població, recomanant l'higiene personal com a mesura preventiva contra les malalties contagioses. En aquell ple es decidí construir un pou a Sa Creu, a l'inici del carrer Major; una obra que no donà els resultats desitjats, poca aigua i de mala qualitat; així i tot els veïns més propers l'aprofitaven.

Durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) els municipis mallorquins milloraren el subministrament públic d'aigua. A Artà, per exemple, es bastí un sistema de fonts públiques aprofitant el cabal de la Font de la Vila. La font de la placeta de l'Aigua és de l'any 1927.

Capdepera no podia oferir un servei públic com Artà perquè no disposava de cap font suficientment cabalosa. L'alternativa era bastir petites infraestructures hídriques per recollir l'aigua de pluja en pous, dipòsits, cisternes i aljubs públics i destinar-la a abeurar animals i atendre activitats domèstiques, com netejar la casa, fer bugada i escurar. L'aigua de la cisterna privada es reservava per a cuinar, beure i l'higiene personal; sempre depenent de la seva disponibilitat.

Durant la Dictadura va ser batle de Capdepera Pere Antoni Bauçà Serra (1870-1943). Quan es va casar, any 1893, feia de picapedrer. Ja entrat el segle XX emigrà a l'Argentina on seguí treballant de picapedrer. Allà reuní els suficients estalvis per, una vegada tornat a Capdepera, viure com a propietari, és a dir, de les seves rendes. Aquí edificà casa seva al carrer Ponent i comprà uns horts prop del torrent de Canyamel, dins antics terrenys de S'Heretat. La seva batlia es caracteritzà per l'empenta donada a la pagesia: arreglant camins, construcció de l'escorxador i bastint abeuradors i rentadors públics.

A l'any 1926 el poble comptava amb els següents bens municipals destinats a emmagatzemar aigua i oferir un servei públic: aljub i abeurador de la plaça de l'Orient, pou d'es Patró (placeta de Sa Creu), pou d'es Camí, pou de ses Matetes, aljub i abeurador d'Es Regaró i abeurador i rentadors de Ses Pedreres.

A Ses Pedreres es bastiren dos sistemes independents d'emmagatzement d'aigua. Al costat de la voravia del carrer hi ha una cisterna i un abeurador; la peça superior del coll de la cisterna és de pedra viva, també ho és l'abeurador. El segon sistema està situat a uns trenta metres del primer, ja dins el buit de la meressera; consta d'un dipòsit rectangular i a continuació, dins un espai cobert per una volta de formigó, dues fileres de rentadors. Tot el conjunt s'alimentava de l'aigua que corria per la cuneta els dies de pluja.

A l'acta redactada pel secretari de l'Ajuntament, en data tretze de juny de 1926, consta que l'obra de construcció d'un dipòsit d'aigües i rentadors públics a Ses Pedreres, realitzada pel mestre d'obres Pere Joan Massanet Ferrer, ja està acabada i el dipòsit ple d'aigua.

Malgrat disposar d'aquests serveis tots els estius hi havia la necessitat de mirar prim en l'ús de l'aigua. Actualment no en som conscients que aquest líquid imprescindible és alhora escàs. La preservació d'aquest patrimoni ens ho recorda.

Els rentadors i abeurador de Ses Pedreres no han complit un segle d'existència i ja han passat a la història. Són el testimoni d'una època en la qual cada família i cada poble procurava ser autosuficient, consumint els recursos que per ells mateixos eren capaços d'obtenir.

Si comparam els abeuradors de Capdepera amb els d'Artà observarem que els seus són ostentosos i els nostres petits i humils. El contrast diu molt del pragmatisme dels nostres avantpassats i del poc pes que a Capdepera ha tingut la pagesia.

Cal acabar les obres de neteja i fer-ho un lloc visitable que ajudi a entendre una època  i el valor de l'aigua com a recurs natural escàs i imprescindible. Un espai d'un important valor pedagògic.