La Biblioteca del Golea (24)
A vegades cal ser humils i acceptar que no sempre ho acabam d’entendre tot. És el que ens passa amb Alexandre Deulofeu, un català, com molts, incomprès, que passarà a la història precisament per «la matemàtica de la història», una teoria que, a vegades, s’ha escrit en tovalloletes de paper, talment com diu la llegenda que es va escriure el contracte del crack argentí del futbol.
No estic en condicions d’explicar-vos de què va tot això de la matemàtica de la història, però Alexandre Deulofeu va predir, ja fa molts anys, que Alemanya després de la derrota del 1945, per exemple, arribaria a ser una gran potència mundial i que tendria a les seves mans el futur d’Europa i que, a més, s’esperava que administràs aquesta «potència» d’una manera «il·luminada» i sense deixar molts cadàvers mediterranis pel camí. Són coses de la història matemàtica, només comprensible per a cervells privilegiats que miren la vida des del costat lluminós de l’existència terrenal i divina. Així les coses, més enllà d’aquesta foscor que ens envolta per tot arreu, hi ha uns homus, com Deulofeu, que veuen una llum, interior i exterior, que els fa escriure negre sobre blanc els secrets més amagats, ocults per forces inimaginables que escapen de la comprensió de persones com tu i com jo. Són forces celades que només compareixen en sessions espiritistes en les quals parlam de tu a tu amb tots aquells que ens han marcat el camí, però que després desapareixen del nostru davant, callen com «morts» i s’entrebanquen a l’hora d’assenyalar aquell caminoi pel qual podríem «transitar» cap a la «veritat». És clar que, de veritats, n’hi ha més d’una! I tant!
Uf! L’estupor, a més, moltes vegades ens fa somiar en què l’atzar i la història van de la mà. I és que quan començ a llegir aquest llibre que avui protagonitza aquesta secció somnolenta i somiosa, me n’adon que el pròleg és de l’esperit meravellós, argentí i fugisser de Patrícia Gabancho, que no fa molt ens va parlar a tots noltrus en el Teatre de Capdepera amb motiu de la presentació d’un altre llibre meravellós i eternable de l’amu en Pep de na Maians.
Abelardo Gabancho, el pare de Patrícia, va ser un gran amic i admirador de Deulofeu, el qual, a les acaballes de la seva vida, va viatjar a Argentina on va fer reviure la seva teoria matemàtica de l’existència humana i va explicar que, segons els seus càlculs, Argentina i els seus voltants estaven cridats a tenir un gran paper en el futur de la humanitat, perquè aquest futur seria americà, del sud concretament, i que els catalans, com sempre hem pensat des de Ramon Llull ençà, teníem un lloc reservat entre les nacions lliures del món: cap el 2029 com a màxim, així de clar!
Sigui com sigui, el cert és que els argentins han fet aportacions importants a la cultura catalana, com ho és aquest viatge galàctic de Deulofeu a les terres australs. A més de ser terra de promissió i exili de molts dels nostrus compatriotes, Argentina és el pare i la mare de dues persones importants per a la cultura catalana. Una és la mateixa Gabancho la qual, amb la seva mirada clara i argentina, ens ha ensenyat a veure’ns a noltrus mateixus lliures i sense complexus.
L’altra persona és el Gato Pérez, «reinventor» de la rumba catalana, que ens ha fet ballar i pensar al ritme, sempre modern, sempre antic, que marcava la seva guitarra, la seva veu i els seus versus.
Tots dos són «morts» i tots dos han tengut, o tendran, una connexió gabellina que ens omple d’alegria i d’optimisme. Tots dos són argentins, tots dos són catalans, tots dos haurien pogut ser gabellins i potser ho seran. No sabem si això estava previst d’una manera «matemàtica» a l’estil de Deulofeu, però, com tots intuïu, l’atzar sempre juga a favor de Capdepera i els gabellins, «vius» o «morts», en «persona» o en «esperit», talment com ens conta l’amu en Pep de na Maians, sempre han estat i són de tot arreu.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Juli Gutiérrez, La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global. Lapislàtzuli, 2014.
