“Si, per un moment, creus que et trobes dalt de tot, la navegació et recordarà, amb la propera onada que et trenqui al damunt, que sempre queda alguna cosa per aprendre.” Sir Ben Ainsley. (¹)

El britànic Sir Ben Ainsley és el navegant de regates amb més medalles olímpiques de la història, quatre d’or i una de plata, a més d’un currículum impressionant de victòries en altres competicions. Té una medalla olímpica més que una altra autèntica llegenda, el danès Paul Elvstrøm. Aquest altre navegant incombustible (quatre medalles d’or olímpiques) va dir: un no guanya si, en el camí cap a la victòria, perd el respecte als seus rivals.([1])

Els qui estan acostumats a fer feina a la natura i s’han d’enfrontar sovint amb elements naturals com el vent, les onades, tempestes o d’altres, tenen clar que només hi ha una manera d’afrontar les obligacions: sempre han d’estar atents, sempre preparats i a punt per corregir les pròpies decisions, per canviar la manera de fer les coses i per modificar les previsions que s’havien plantejat. Pagesos, muntanyencs, mariners, pescadors, ramaders, bombers, etc., comparteixen aquesta actitud, i hi ha moltes altres persones amb uns principis semblants malgrat que les seves professions no siguin de l’àmbit del medi ambient. El propòsit final és clar: no abaixar mai la guàrdia, no pots fer la feina només per complir l’expedient, perquè la natura no entén d’expedients. Si ho fas, arribarà aquella onada que tombarà l’embarcació, aquella boira que et farà perdre, aquella gelada que t’arruïnarà la collita...   

Com a humans, ningú no està exempt de les errades i són, les equivocacions i l’anàlisi posterior, les que porten a aprendre una nova lliçó, a adquirir experiència per no caure una segona vegada en el mateix parany. Una màxima dels que naveguen a vela en embarcacions de creuer (segurament semblant a les d’altres activitats) és: quan penses que hauries de reduir vela, és que ja fa estona que ho hauries d’haver fet. Les onades i el vent no et perdonen si tu no els respectes i, quan et generen problemes grossos, tot allò que podria sortir malament, acabarà sortint malament si et deixes dur per la mandra o la inactivitat.

Traslladant els conceptes a la societat urbana, és clara la tendència al conformisme, a deixar-se abraonar per un nivell de confort. Estar o sentir-se còmode no és dolent; atrinxerar-se en la comoditat a càrrec de tercers que ens ho facin tot és molt perillós. Veure com es gestionen els béns que són de tots, saquejant les arques públiques, i permetent-ho com a ciutadans, és un suïcidi social.

Cada vegada estem més acostumats a veure que es fan les coses per complir l’expedient i no diem res. Això tant fa referència a entitats públiques com a algunes privades que viuen de les subvencions o dels contractes amb l’administració, o semblants. Si una empresa ha de netejar els carrers, no només ha de passar la màquina amunt i avall; ha de recollir la porqueria. Si una empresa ha de construir alguna cosa d’interès general, no ho ha de fer només pel dia de la inauguració i, si després van maldades, ja s’espavilaran. Si un gestor o gestors disposen d’un

capital econòmic, no n’hi ha prou amb gastar els recursos i presentar una factura conforme s’ha fet allò.

Com a ciutadans, estem traslladant el conformisme d’una època de vaques grasses a l’educació, a la no-transmissió de valors a les futures generacions, i a la permissivitat enfront de les coses mal fetes. Equivocar-se no és dolent: reiterar les errades i acostumar-se a fer les coses malament, perquè ningú no es queixa, pot ser una estafa quan hi ha mala fe.

Aquesta actitud, la de fer la feina sense intentar que quedi el millor possible, sinó que, si surt malament ja ho arreglaran (els doblers no són meus) correspon a la persona que no respecta els ciutadans perquè no respecta els seus diners i, per tant, no respecta l’esforç que han de fer per guanyar-los. Per tant, tampoc no es respecta a si mateixa.    

Si els ciutadans no som exigents amb la nostra pròpia feina, no ho serem tampoc amb la d’aquells que gestionen els béns públics. Si treballem només per complir l’expedient o per no perdre la comoditat de no esforçar-nos, arribarà un cop de vent o una onada més forta que les altres i ens posarà en el nostre lloc, que sempre és pitjor que aquell on estem confortablement instal·lats.