" Ja sé que encara és un poc prest per xerrar d'aquest assumpte emperò m'ha cridat molt l'atenció que el proper dia 8 de Març les dones vulguin fer una vaga per reclamar més igualtat de gènere."

Sens dubte interessant, emperò des del meu parer hi ha trampa i és que no en som prou conscients d'això: emperò en aquests moments estem visquent una autèntica tragèdia. La gran tragèdia ignorada i silenciada del nostre temps. Perquè a despit de que està passant davant els nostres nassos, la nostra estretor de mires i la nostra patètica manca de visió en perspectiva ens amaguen la seva tremenda magnitud i les esgarrifoses conseqüències que durà de cara al present i al futur. Podem dir sense dubtar-ho, que estam perdent la darrera gran avinentesa per a canviar les coses i de crear un futur millor de debò. I quan ens adonem de la avinentesa perduda ja serà massa tard...el pitjor de tot és que ningú pren consciència de que això està passant i del que realment significa per a tots nosaltres.
A què en venc referint? Quina és aquesta avinentesa?
Per entendre això millor, abans hem de respondre a una pregunta:
Qui té la força per a transformar a les societats?
Qui transforma les societats?

S'ha fet ben palès al llarg de la història que només els col·lectius oprimits i maltractats duen a terme revolucions, ja que són els únics que ajunten la necessitat i la força moral capaços de generar grans transformacions en les estructures d'organització social, econòmica o política. Sigui quin sigui el seu origen o condició, recau damunt ells la responsabilitat de canviar les coses. La esperança de crear un món millor i més just. Evidentment, qui estotja la posició dominant en una situació de injustícia o desequilibri social, no té cap interès en canviar la situació que el beneficia. No veurem a grans banquers i empresaris clamant pels drets del treballador, com no vérem tampoc ni a la realessa ni a la noblesa lluitant en el seu moment pels drets dels pagesos i les classes pobres. Això és evident.

Si poguéssim quantificar-ho de qualque manera, podríem afirmar que la capacitat transformadora d'un col·lectiu oprimit té relació directa amb el poder que potencialment estotja i que li és denegat alhora.

Aixì, esclaus, pagesos o proletaris, tots ells motors de les majors revolucions dels darrers temps, tenien la força de treball de la societat. El seu poder potencial era idò, immens, i per tant, també ho eren la seva capacitat de transformació social i econòmica i les esperances de justícia dipositades damunt ells. De la alliberació d'aquest immens poder potencial reprimit han sortit les grans transformacions socials, econòmiques, ideològiques i polítiques d'aquests darrers segles de la nostra història. I tals avanços sempre ens han paregut transcendentals.

EL MAJOR COL·LECTIU OPRIMIT DE LA HISTÒRIA

Emperò al llarg de la història ha existit un col·lectiu oprimit amb un poder potencial molt major al de qualsevol altre, tan immens que transcendeix les fronteres de lo social, lo econòmic i lo polític, ja que estotja, ni més ni manco la clau de la pervivència de la espècie humana: el gènere femení. Mai ha existit a la història de la humanitat un col·lectiu amb tal potencial de transformació de la nostra realitat. El seu poder és tan immens que realment costa prendre consciència del mateix. Per començar, les dones representen el col·lectiu més nombrós i més llargament oprimit de tota la història humana. La seva no només ha estat una subjugació social, econòmica i política, sinó, a més, també mental, sexual i moral, negant el seu ple i lliure desenvolupament fins a límits inconcebibles. La repressió cap a la dona no ha conegut fronteres polítiques, físiques ni ideològiques. Ni tan sols temporals, culturals ni religioses.

Es tracta idóò d'una opressió generació rere generació i segle rere segle per tot arreu del món, fins a perdre's en els mateixos principis de la civilització. En conseqüència, el seu poder de transformació del món també transcendeix totes les fronteres imaginables, ja que estotja la capacitat de transformar al ésser humà fins els seus origens. Molt més enllà de les estructures circumstancials i passatgeres representades per les diferents conjuntures socio-econòmiques amb les que es relacionen totes les anteriors revolucions. I és que un camperol o un proletari representaven la força que mantenia en funcionament tota la estructura econòmica i productiva. Emperò el gènere femení representa, directament, la existència i perdurabilitat de la espècie humana en si mateixa. Existeix idò, major poder en el món?

Tal és l'inconcebible poder d'una possible revolució femenina. I tals són les esperances de profunda transformació a escala humana que podríem dipositar damunt tal revolució.

LA REVOLUCIÓ AVORTADA

Així i tot, la revolució femenina ha representat el major fracàs de la història humana. La gran oportunitat perduda, tal vegada per sempre més. El gran cataclisme oblidat i ignorat de la nostra època. Una desgràcia de grandíssima magnitud, pot ser de la qual mai en serem conscients. Perquè es tracta, sense cap dubte, d'una revolució que està essent avortada molt més abans de que arribi a produir-se. Avortada baix una bandera de la presumpta “igualtat de gènere”, una autèntica aberració conceptual creada per la maquinaria del Sistema amb la finalitat de canalitzar aquesta força inaturable que, d'arribar a dur-se a terme, podria dur al propi Sistema a la seva completa destrucció.

Perquè en realitat; Què representa la igualtat de gènere?

Què representa la igualitària incorporació de la dona a les estructures socials, econòmiques i polítiques?

Realment està canviant la essència del món en el qual vivim?

Per a respondre a tot això, només hem d'observar al nostre voltant. Observem, per posar un exemple, a les dones que s'han incorporat o s'incorporaren al món de la política.
Són menys ambicioses que un home?
Menys corruptes o injustes?
Amb elles assolim major igualtat i justícia socials que amb un home?
Amb elles desapareixen les castes polítiques de caràcter mafiós?
Les dones menteixen i manipulen menys?
Estam presenciant qualque transformació profunda a escala mundial a mesura que la dona s'incorpora als llocs de responsabilitat?
La resposta a totes aquestes preguntes és tan trista com palesa.

LA TRAMPA DE LA IGUALDAD

Quina ha estat la gran reclamació de les dones en defensar els seus drets? Igualtat.

És a dir, lliure accés a les posicions i rols que els homes ocupen en el Sistema. Esser participants del corrupte i desastrós sistema que, en major mesura, ha creat el propi gènere masculí. Un mon salvatge, violent, injust, insensible, que com una freda i metòdica màquina ho destrueix tot al seu pas en mans d'absurdes ideologies polítiques, creences religioses o guanys econòmics. Ben lluny d'intentar transformar aquest món infecte fins les seves arrels, de destruir les estructures psíquiques que tant mal causen des de temps immemorials al propi gènere femení, la gran pretensió de la dona ha estat la d'esdevenir en un engranatge més d'aquest gran mecanisme, com ho és un home. Només això. Esser una peça més de la màquina, simplement. Això és el que representa en realitat la mal anomenada “igualtat de gènere”.

I arribats aquí, hauriem de demanar-nos: ¿perquè el gènere femení s'ha conformat amb tan poc? ¿Perquè no ha centrat els seus esforços en esbucar les injustes estructures del Sistema, creant nous conceptes, radicalment diferents, molt més desenvolupats i profunds? En definitiva: Per què la dona no ha lluitat per crear i liderar un món radicalment nou i millor?

Crear i liderar un Món Nou.

Això representaria una nova esperança per a la espècie humana, tan cega i perduda en aquests moments. Sens dubte hi haurà gent que argumenti que per a canviar el món, abans la dona s'ha d'incorporar als llocs de responsabilitat. Emperò això és una completa mentida i embull. Perquè precisament aquí i rau la trampa. Com hem vist, la força transformadora només surt dels col·lectius oprimits en lluita per canviar les coses i que somien amb noves realitats, encara que siguin utòpiques. Que les necessiten per construir-se un futur.

Així i tot, la promesa de la igualtat no estotja el somni de noves realitats. De fet serveix per llevar del mig aquest somni de transformació realment profunda i reforça les realitats existents com úniques opcions possibles. I la igualtat de gènere, una vegada s'ha assolit, elimina definitivament la necessitat d'aquesta transformació, ja que pressumptament, acaba amb la opressió que generava aquesta necessitat. Aquesta ha estat la gran trampa del Sistema per avortar la gran revolució femenina que podria haver transformat a la humanitat per sempre. I amb això perdem, probablement, la darrera avinentesa d'assolir-ho. Perquè tots sabem que una dona pensa i sent diferent que un home. Que experimenta coses que un home mai podrà arribar a entendre. Existeix entre ambdós gèneres una enriquidora i profunda diferència, tant a escala biològica com psicològica. Un patrimoni natural de valor incalculable. Així i tot, pareix que el gènere femení ha renunciat a aquesta valuosa diferència, a la seva particular forma de sentir i concebre el món i s'ha estimat més esdevenir en un home també, integrant-se a la maquinària del Sistema.

Pareix que la gran lluita del gènere femení, el seu gran objectiu, es limita a assolir els mateixos llocs de poder que un home i tenir la lliure possibilitat de dur calçons, fumar, beure, drogar-se i practicar sexe exactament igual que en cas del gènere masculí. Un gran assoliment a escala còsmica, sense cap dubte ni una. Elevació espiritual i intel·lectual en el seu estat més pur. Una autèntica fita que ha d'ésser digne de la més profunda admiració pels segles dels segles.

Perquè certament, on estan les dones que canvien el món?
Qui són aquestes dones?
Lady Gaga, Inés Arrimades, Madonna, Belen Esteban, Miley Cyrus o l'actriu de moda?
Les mandatàries corruptes?

Podria ser que siguin les periodistes i tertul·lianes que obeeixen als seus amos, exactament igual que qualsevol periodista masculí? O pot esser els milions i milions de dones esclaves del consumisme, de la moda i de la televisió exactament com ho són els homes?

I és que que la dona ha estat incapaç d'escapar del programa del sistema i crear i liderar una nova realitat a escala humana. Un palès exemple d'això ho trobam a la religió. És difícil trobar una institució tradicionalment més masclista que la Església Catòlica, entre d'altres... Els seus historials de menyspreu cap a les dones arriben a quotes malaltisses, arribant a considerar-la en el seu moment en un ésser impur i pecador. Encara avui en dia, la dona es tractada quasi com un ésser inferior espiritualment, ja que no té accés a cap posició amb autèntic poder a la estructura eclesiàstica. Idò, Quina creis que ha estat la reacció majoritària del gènere femení davant una situació tan deformada en els seus preceptes?

Podria ser la d'esbucar aquesta estructura opressora i definir un nou concepte d'espiritualitat que superi totes les barreres imposades? NO

Pareix que el gran objectiu de la dona consisteix en reclamar el dret al sacerdoci, el dret a incorporar-se a aquesta mateixa estructura antiga que la ha reprimida durant segles i a la qual ha servit tan submisament. Incapaç de crear res de nou.

Incapaç de renunciar a la programació psíquica del Sistema. Un exemple clar i diàfan de com el Sistema habita dins lo més profund de la nostre ment humana, com un programa auto-limitant que impedeix tot canvi substancial i profund.

És dolorós acceptar-ho, emperò... Realment significa cap avanç per el món que una dona arribi a governar?
Si?
Per què?

Si el seu govern implica les mateixes injustícies, corrupcions i abusos que el de un home, llavors; Què ha guanyat l'ésser humà? RES

Més bé el contrari, tots hem perdut. Perquè hem perdut l'avinentesa de canviar-ho tot.

L'avinentesa transformadora que només proporcionen els col·lectius oprimits. I el gènere femení era el major col·lectiu oprimit de la història de la humanitat. La nostra darrera i gran esperança. Tots hauriem de sentir autèntica llàstima per això. I una gran vergonya també. I si encara li queda un mínim d'alè de força transformadora al gènere femení, si encara existeixen dones somiadores alienes a la trampa de la presumpta igualtat de gènere, aquí teniu la nostra crida, quasi la nostra súplica:

Reaccionau!

Rebel·lau-vos!

Canviau el món de debò!

Fins les seves arrels més profundes!

Arrancau les teranyines que el sistema entafora a les nostres ments i somiau una nova realitat, una nova humanitat. No vos conformeu simplement amb esser iguals als homes i ocupar les seves posicions. Sigueu millors que ells , liderau el canvi que la humanitat necessita.

Perquè sou la darrera esperança...