"...record que fa anys vaig tenir la intuïció de relacionar aquests mots amb el terme litúrgic i festiu ‘Al·leluia!’ (de l’hebreu halleluiah!: alabau el Senyor!), i he pogut comprovar que Coromines va per aquest camí,..."

.

“Ara ve Nadal,
es temps se refresca;
matarem un gall,
torrarem sa cresta”.

Segons el cançoner popular, el menjar gall per Nadal forma part de la nostra gastronomia tradicional.

Joan Amades, en el seu “Costumari català”, afirma que “la festa de Nadal, antigament, havia estat de dejuni, com ho eren les grans solemnitats de l’Església. A la gent li costava avenir-se a no poder fer un bon àpat en dia tan solemnial i de tanta alegria. Influït pel corrent popular, el concili d’Aquisgran celebrat l’any 817 va acordar que els capons (pollastres capats de petits per engreixar-los) no havien d’ésser considerats com a carn i que, per tant, els fidels podien menjar-ne per Nadal, sense trencar l’abstinència. Sembla que fou arran d’aquest acord que s’introduí el costum de menjar capó, el qual, amb el rodolar del temps, s’ha convertit en el gall típic de l’àpat d’aquests dies”.

En principi, la gent no acabava de veure amb bons ulls el fet de menjar gall per la festa de Nadal, que era considerada una segona Pasqua i, per tant, s’esqueia menjar xot en lloc d’aviram. Però veient que els sacerdots menjaven gall sense cap escrúpol, tothom s’hi va anar acostumant.

Sembla esser que abans, a molts de llocs, la vesprada de Nadal se solia apallissar i tòrcer el coll a un gall, en càstig d’haver cantat i retret a Sant Pere la seva negació de Jesús. Després, en anar a matines, feien ofrena del gall a l’ofertori, i d’aquí ve que la missa de mitjanit de Nadal fos anomenada ‘missa del gall’.

Pel fet de coincidir Nadal, pam envant pam enrere, amb el solstici d’hivern, quan a l’hemisferi Nord el dia es comença a allargar, hi té un gran protagonisme el foc com a símbol del sol, així com en té per Sant Joan (24 de juny) amb ocasió del solstici d’estiu.

Record haver sentit cantar a mumare, quan era al·lot pucer:

“Es dissabte de Nadal,
si no em fas llum a matines,
ses coques no seran fines
i llavò te faran mal”.

Això lliga amb una altra cançó que diu:

“Es dissabte de Nadal,
es vespre de ses matines,
acompanyen ses fadrines
es fadrins amb un fanal”.

Segons aquestes cançons, sembla que era costum que els enamorats acompanyassin les al·lotes a matines amb un llum encès, sobretot si vivien a fora vila, ja que aleshores no hi havia electricitat. En compensació, quan tornaven esser a ca seva les fadrines els convidaven a menjar coca de Nadal.

A més de fanals, a Manacor i altres pobles s’usaven diversos enginys per a il·luminar el trajecte, com eren els anomenats ‘reïnots’. Segons el Diccionari Alcover-Moll (DCVB), consistien en una “corda gruixuda, que solia esser un tros de rest de sínia que, untat amb molta pega, servia per a fer llum per anar de nit, sobretot pel camp”. Diu el mateix Diccionari que aquest rest era un “lligall de sivina cordellada, o de sarments, o de cadena de ferro, que porta fermats els cadufos i volta entorn de la roda d’una sínia”. Tal com escriu mossèn Antoni Mª Alcover a la contarella ‘Ses festes de Nadal’, “en taien bocins i bocins i els ameren ben amerats, dins pega, los deixen assecar, i llavò, en encendre-los, són com antorxes de vent”. El mateix Joan Amades afirma que Mallorca “per anar a la missa del gall, sobretot per la pagesia, es formen grans colles de veïns, les quals pel camí s’il·luminen amb reïnots”.

És possible que l’antic costum infantil gabellí d’encendre manats de faies el dissabte de Nadal tengui el seu origen en aquests ‘reïnots’: almanco el protagonisme del foc i la data nadalenca hi coincideixen. Encara record, com si fos ara, que fa més de setanta anys tota l’al·lotea del capdavall de Vila Roja, dels voltants del ‘mataderu’, corríem amunt i avall amb un manat de faies encès, cantant (o cridant) amb tota la força allò que ja coneixeu:

“Alei! Alei!
penjant amb un cabei!
Anit, anit,
un gall farcit!
Demà, demà,
el mos hem de menjar!
Passat demà
el mos hem d’acabar!...”

Tal vegada, de totes aquestes paraules, les que més enteníem i ens interessaven eren ‘gall’ i ‘menjar’, perquè eren temps en què hi havia poc xorrèstic i les festes eren una avinentesa per a posar-nos bé de panxa.

De la paraula ‘alei’, en canvi, n’ignoràvem totalment el significat, però l’intuíem com una manifestació d’alegria i de festa. El DCVB, en canvi, la recull com una interjecció “que s’empra per fer befa de qualcú”. I com a substantiu masculí la defineix com a:
1) “Befa que fan de qualcú amb crits”, o
2) “Aluleia, xerradissa forta entre molts”. En aquests sentits la va emprar mossèn Alcover a les seves rondalles, contarelles i escrits al setmanari “La Aurora”, i també altres autors com Frederic Mistral en el seu poema provençal “Mireia”, magistralment traduït per la poetessa llucmajorera Maria Antònia Salvà.

Tant Alcover com Joan Coromines en el “Diccionari etimològic i conplementari de la llengua catalana”, relacionen el mot ‘alei’ amb ‘aluleia’ o ‘luleia’ (altrament escrits ‘alulea’ o ‘lulea’) . Coromines afirma que “a Mallorca han usat aluleia els escriptors més populars del segle XIX, per ‘cridòria o xerradissa forta, chacota’, ‘crits i rialles de befa o alegria’, i cita alguns autors com Pere d’A. Penya i Llorenç Villalonga.

Sigui com sigui, record que fa anys vaig tenir la intuïció de relacionar aquests mots amb el terme litúrgic i festiu ‘Al·leluia!’ (de l’hebreu halleluiah!: alabau el Senyor!), i he pogut comprovar que Coromines va per aquest camí, després d’afirmar que l’Alcover-Moll “rebutja etimologies improbables però en proposa una altra que encara és més inacceptable”. Coromines presenta el nostre ‘alèi’ reduplicatcom “equivalent de l’elis-elis! o ela-ela! del Principat, mots de mera creació expressiva”, i els relaciona amb “aleluia-aluleia”. Afirma que “alteracions fonètiques semblants del mot hal·leluia es troben pertot”, i cita la Crònica de Ramon Muntaner (1325) i alguns autors francesos dels segles XIII-XIV.

En resum: la perspectiva de menjar gall farcit (com ara sopa farcida) per Nadal venia a ser equivalent a menjar panades o frit de xot per Pasqua, i ens animava a cridar “Alei! Alei!”, com a sinònim d’”Al·leluia! Al·leluia!”

I que sigui per molts d’anys!

Pere Orpí Ferrer
Nadal 2017