No sé si qualcú se'n ha donat però Cala Rajada ja és "fosca" i "tranquila". Vull dir que, per exemple, el passeig maritim de Son Moll, els aparcaments de Cala Agulla, Leonor Servera...són buits!! I que vol dir si són buits? Que els qui sòm afeccionats a córrer podem gaudir d'aquest esport plenament pels nostres carrers i aparcaments. Aprofitant la tregua hivernal es pot aconseguir una forma física de cara a les competicions d'estiu, perque entrenar el que es diu entrenar de debó s'aconsegueix només amb la constància i l'esforç. El fartlek és un bon exemple d'això. Per exemple, si un corredor es proposa estar una hora sense aturar podria dividir aquesta hora en diferents ritmes. Cinc minuts a ritme de jogging. Cinc minuts a ritme viu, cinc minuts a ritme ràpid... i aixì succesivament. Tenc l'impressió que tots els grups que es reuneixen per anar a córrer només es dediquen a quedar a tal hora, posar-se a córrer i devorar quilòmetres i quilòmetres sense descobrir a veure del que són capaços de fer. I això està molt bé, en principi, però si un club o qualsevol individu vol dir qualque cosa quan es presenta a qualque cursa popular, si realment vol fer un determinat registre o una determinada posició, crec que és impossible d'assolir si en els seus entrenaments no fa sessions de fartlek. Aquesta pràctica és indispensable per aguantar un ritme. Acostuma al organisme a aguantar els ritmes imposats.

Imaginau-vos els aparcaments de Cala Agulla a l'hivern. El seu verd quasi d'estàdi d'atletisme donant voltes d'abaix a d'alt, fent fartlek. No és casualitat que cada gener es faci aquí una carrera de cross. Córrer damunt l'herba i fer un esprint al llarg del seu camí de grava de 200 metres en 29 o 30 segons és un lloc idòni per poder fer-ho. Això si, ha d'esser de dia, perque allà no hi ha llums i a l'estiu és pràcticament impossible, per raons òbvies.

Molts de competidors d'èlit com per exemple aquells que van a les maratons de Nova York... 10 dies abans se'ls veu fent sessions de fartlek per Central Park davant la sorpressa dels vianants. Eliud N'getich per exemple. Inclús Bernard Lagat de 42 anys encara competeix a carrers populars de les grans ciutats americanes, i estranya és la vegada que no queda entre els tres primers (perque després es digui que a partir dels 40 ja no serveixes per córrer). Aqui només ens fa falta una montanya de 1500 metres d'alçada per entrenar i no desplaçar-se al Galatzó. Ja ho sabeu, a menys oxigen més resistència. Menys hematocrit a la sang, més resistència... I això no és dopatge.

Miquel Estelrich Bestard