El debat està ben encès. Els governants espanyolistes més rovellats, recalcitrants i nostàlgics de certs períodes escalfen motors davant el referèndum del poble català que vol decidir el seu futur com a poble. No poden votar, no se'ls ho permet. El govern espanyol no deixa votar en referèndum perquè posa en perill la unitat d'Espanya. O sigui, sí o sí, se'ls obliga a ser espanyols. Ni identitat pròpia ni res  consemblant, no ho volen, i punt. No deixar celebrar un referèndum en un estat suposadament democràtic hauria de preocupar qualsevol govern que mínimament presumeixi de ser democràtic i amb llibertat d'expressió. Perquè si es pensa i considera bé que el fet de no deixar votar un poble que té aspiracions a qualque cosa més i  per a administrar-se ell mateix no es pugui dur a terme... No ho sé, sona lleig, encara que s'estigui molt lluny ideològicament i personalment i ho trobi un poc agosarat, políticament. Els qui estan en contra que vagin a votar massivament i facin callar aquest assumpte per sempre... Però bé, no enfocaré aquest article en l'assumpte català. Ho enfocaré en un  del mateix vessant, del mateix rerefons, amb els mateixos arguments, emperò amb diferents decorats i, els actors, això sí, són els mateixos en part. Em referesc al conflicte diplomàtic entre el Regne Unit i el govern espanyol per mor del penyal de Gibraltar. I com he dit abans, l'arrel i el rerefons del conflicte no estan gaire lluny de tot el que podem veure avui.

Es tracta d'una vella reivindicació d'un estat imperialista cap a un altre encara més imperialista, i en aquest tema els britànics sempre han vençut, en totes les batalles navals i no navals, al llarg de la història. A més, Gibraltar és la porta d'entrada de la Mediterrània, un punt estratègic del qual el Regne Unit no pot desfer-se així com així, gratuïtament. I tampoc pareix que els EUA permetin que un punt estratègic com aquest caigui de les mans dels seus aliats naturals i germans culturals, per anar a parar a les mans d'uns espanyols que, encara que siguin uns criats obedients i servils, en el fons recorden massa aquells  mexicans “delinqüents” per als quals construeixen murs perquè no entrin. Per tant, Gibraltar no canviarà de mans... Posar damunt la taula aquesta possibilitat és prendre el pèl a la gent. Per part d'Espanya, és d'intuir que la retòrica sobre Gibraltar estarà estretament relacionada amb el que s'esdevengui a Catalunya i s'aniran adaptant a les circumstàncies.

Les intencions d'uns i altres són manifestes i els beneficis que en puguin obtenir es presenten més clars que l'aigua per als qui tenguin els ulls mínimament oberts i no estiguin cegats per la boira de la neteja de cervell patriòtica. Encara que els mitjans no en parlin, aquest assumpte del Penyal és un afer calent i amb ganes de donar-se a conèixer entre els dos regnes amb velles glòries imperialistes. Més enllà del Tractat d'Utrecht, que no m'hi endinsaré, s'haurien de donar a conèixer uns fets curiosos que deixarien astorada molta gent. Fets confirmats i demostrats per grans historiadors de prestigi, tant de casa nostra com de fora, amb documents, arxius i més informació dels que un bon investigador de la Història pot emprar. Mirem aquest afer amb uns altres ulls, des d'un altra caire, si voleu humorístic també.

Si heu anat per Gibraltar, si heu passejat pels carrers de la ciutat, haureu pogut veure que la Main Street i la seva plaça del Comerç hi ha una església neoclàssica i catedralícia amb campanes i rellotges i aquelles cases tan paregudes a la del maonès Cós de Gràcia de la nostra illa veïna, tot assimilant dins de la més absoluta inconsciència mil rètols: Gibraltar Chronicle, St. Michael, Kohlnoor Ltd., Gibraltar Building Society, i aleshores, un s'adona que ens trobam en un petit món molt sorprenent. Tan sorprenent que entre els llinatges d'aquests britànics de la Mediterrània hi apareixen llinatges com Abrines, Aloy, Alzina, Alou, Anglada, Ballester, Barceló, Bosch, Cardona, Cortès, Costa, Coll, Febrer, Floris, Fiol, Gomila, Ginard, Llambies, Llofriu, Marqués, Mir, Net, Noguera, Orfila, Parera, Piris, Pons, Pou, Prats, Roca, Roig, Ramis, Seguí, Serra, Triay, Vivent... Molts vos demanareu com és possible. O fins i tot n'hi haurà molts que no ho creuran, però en aquest cas heu de comprovar-ho per vosaltres mateixos i quedareu astorats.

¿D'on sortia tota aquesta gent amb llinatges d'origen català, juntament amb els escocesos irlandesos i italians? ¿Quan va arribar a Gibraltar la seva nissaga? Jo diria, a títol personal, que la gran majoria eren anglòfils menorquins o gent compromesa amb la dominació britànica de Menorca. Efectivament, encara avui, llinatges de gran difusió a la nostra illa veïna com Barceló, Cardona, Cortès, Costa, Febrer, Ferrer, Fiol, Llambies, Llofriu, Mir, Orfila, Piris o Marquès, m'ajudarien a confirmar aquesta hipòtesi. La dominació anglesa de Menorca -1713-1781-, amb un parèntesi d'ocupació francesa en 1756-1763, i que tornaria a ser dels anglesos en 1798-1802, ens presenta encara un altre fenomen que xerra de la forçada emigració de residents de Menorca cap a la Roca. Ja és sabut que els britànics crearen a Maó una colònia genovesa, una colònia grega, una colònia italiana, petites comunitats que es barrejaren amb la menorquina i que eren molt fidels al regne britànic. La prova és que tant a Gibraltar com a Menorca trobam ara mateix llinatges com Pitaluga, d'origen italià, barrejats amb altres llinatges locals. És, idò, quasi segur que quan les tropes del duc de Crillon reconqueriren Menorca o quan aquesta, el 1802, pel Tractat d'Amiens, retornà a la Corona Espanyola, molts de menorquins compromesos amb càrrecs i privilegis de la Corona Anglesa i per por a les represàlies, hagueren de fer les maletes i posar rumb cap a Malta o Gibraltar.

I què me'n deis també de l'indret, al mateix Penyal, anomenat Catalan Bay? Una petita cala i un llogaret de poc més de quatre-cents habitants, situada a la part de llevant del cim, amb una petita platja entre esculls, un hotel de vuit pisos que es diu La Caleta i tot un conjunt d'habitatges blancs, ja siguin de pescadors o d'estiuejants. Quin és l'origen de tan curiós indret? Quin és el motiu de la seva denominació? Hi existí en el passat una colònia de pescadors catalans? Hi visqué gent que xerrava català? Quan? Com? Res expliquen ni aclareixen els arxius. El que sí diuen tots els historiadors, i ho confirmen amb rotunditat, és que ja al 1704 figurava sobre alguns mapes aquest topònim. I que Catalan Bay no té res a veure amb la presència dels anglomenorquins a la Roca. Interrogants. Misteris.

Per descomptat, han de ser els mateixos llanitos els qui han de decidir a on volen pertànyer.