Turisme, "picadors", el SEAT 600...

  L’arribada del turista número 13, 15, 17 milions, que casualment solia ser una agradosa  nòrdica, era motiu de compliments i festes oficials. De fet, cada nou milió de turistes empenyia uns quants  centímetres cap amunt el llistó de les restriccions morals imperants, si bé en molt d’aspectes l'alliberació sexual de l'espanyolet es limitàs a inflar el mite de les sueques o alemanyes com a inabastables éssers  d’emancipades pràctiques eròtiques. La creixent afluència de visitants estrangers va culminar al 1970 amb l’arribada de més de 23 milions de turistes, amb la conseqüent continuïtat de l’especulació urbanística i paisatgística a les zones de costa. Els cronicons de l’època parlen de la importància decisiva que va tenir aquell fenomen anomenat turisme. Com  s’ha dit, en efecte, veim arribar al nostre país, a la nostra illa, els primers turistes europeus, un poc tímids i expectants encara, de bell nou convençuts que aquí regna la pau i l’ordre. A poc a poc es convertirà en massa. Res no feia pensar, llavors, que al cap de menys de vint anys, farien d’Espanya, Mallorca inclosa, el primer país turístic d’Europa.

El turista, un agent del mal? A una societat administrada aleshores pel recel i el proteccionisme,  com la nostra, no es d’estranyar que el turista fora considerat com un imprescindible i terrible mal. Imprescindible, per les divises; un mal perquè importava gent feta a altres costums, a altres llibertats. Bé se sap que tot el que es refereix a la verdesca atreu d’allò més el personal. En el cas dels adolescents, encuriosits pel segell de la novetat i pel món incògnit que se’ls presenta al davant, tendeixen a llescar i a  caracteritzar la realitat a partir del que hem vist i patit. Per això mateix, la gent que obria els ulls a la vida allà pels anys 70 del passat segle, encara era hereua d’una informació massa tancada i pudibunda en les matèries que afecten la sexualitat i la vida afectiva; ningú, que un recordi, ens va explicar res de res, ni potser els mestres estaven gaire formats per fer-ho (o molts no s’hi atrevien per la reacció de qualque familiar carca) i els pares devien considerar que ja ens espavilaríem pel nostre compte, que ja n’aprendríem, a tocar de les experiències que viuríem. És comprensible, així, que qualsevol encletxa per on s’infiltràs un bri d’erotisme ens tenia com a fidels i, sense cap dubte, afamegats  aprenents.

Els picadors.- Vàrem ser a temps d’escoltar, a tall d’exemple, les aventures i desventures de qualque “picador” local que feia matx entre les sueques o alemanyes; amb tota certesa, tot era mentida, o mitja veritat; ben segur que el pobre home devia retornar al poble derrotat, condemnat una altra nit a dormir tot sol, o, si de cas, a temptejar només les al·lotes normals i corrents de la vila, que no eren rosses ni estaven com un tren, tal com ens dibuixava ell les que deia que enllepolia. També paràvem orella grossa als qui desgranaven, amb tota seguretat trufat amb un bon grapat de mentidones, les seves gestes pel brut, i ens miraven d’explicar les diferents classes d’equilibris i virgueries que aquelles dones eren capaces de fer; tot allò que, deien, era impossible practicar amb la dona oficial, o l’al·lota formal. Dins la nostra ingenuïtat gegantina se’ns feia costa amunt entendre que s’havia de pagar per estimar algú; una classe d’amor, diguem-ne, que trobàvem estrany. De grans ja no sorprèn, ni que hi hagi persones que es guanyen les sopes amb l’ofici més antic del món.

El 600.- Si ara ens veiéssim conduint l’utilitari més famós dels anys 60, el Seat 600 -- qui no tenia un cotxe com aquest a casa seva? – ens entraria “la rialla fluixa”. Més endavant, nombroses veus, cansades de cercar aparcament sense èxit (fixau-vos a la actualitat, idò!), alçaven peanyes triomfalistes a un automòbil què – mirant-lo bé i encara que l’amor sigui cego -- molts l’utilitzaven per a anar a “lligar”, també amb  la Vespa o la Lambretta, i no deixava de ser per d'altres un nyap un poc superior al Biscúter, a la “Isetta” o al “gogomòbil”, amb un perillós índex d'inseguretat i mortalitat i que va fer que la factoria arribàs a suspendre la  seva fabricació. La inauguració d’autopistes va propiciar que aquestes s’omplissin d’automòbils cada cop més potents i rabents, deixant de fabricar-se l’humil 600 dels primer anys del desenvolupament patri. Vehicles què, baix el signe del benestar, aparegueren a les platges espanyoles, i no tant, encara, a les mallorquines, convocant totes les tribus provinents del Mercat Comú.

Futbol femení i certàmens de “miss”.-  Els primer brots seriosos de futbol femení varen sorgir a Espanya, desafiant per suposat el comentari escèptic del baro i d’una gran part de les mateixes dones. També aquí, a Mallorca, a les darreries de 1970 brostaren equips d’al·lotes i començà a reconèixer-se oficialment l’esport del futbol femení, deixant allò del “sexe dèbil”. Les dones espanyoles – com així mateix alguna mallorquina – triomfaren plenament en els concursos de bellesa. Tradicionalment educades per les seves mares i padrines en flaires de castedat, alliçonades amb expressius exemples, de vegades de terror de cor, sobre atroces conseqüències que podien derivar-se de la moral neopagana imperant més enllà de les fronteres, les joves espanyoles, malgrat això, descobriren un dia – coincidint amb la invasió y ocupació pacífica del país per onades de turistes que aportaven, a banda de les seves divises, biquinis i balls desimbolts – que també elles posseïen un cos i que no era cap desbarat sentir-se'n orgulloses. Així, als pobles de la costa, als litorals turístics (a casa nostra, sense anar més lluny) començaren a organitzar-se certàmens d’estiu per escollir la “miss” local i, any rere any, agafà carta de naturalesa en els costums indígenes, com a incipient mostra d’europeïtzació.

B. Melis “Meyme”