Inauguram l'estiu. Això vol dir una certa abúlia, obrir els portellons de l'observació més banal o més quotidiana. Abocar-se al reialme de la pardaleria. Feia calor el dia d'autos. Anava distret o abstret en el tren. Hora no punta, pocs veïns. Roba de fer feina, somnolents, cansats fins que s'opera la màgia. La bella dama del tramvia carneriana es fa de cos present al bater de sol. Se n'entra vestida de negre. Més que de París, sembla de Guatemala. Bruna, quasi fosca, però capaç de contrastar encara amb el vestit negre. La companyia que sempre hauries desitjat. La mires, mig somriu. Li fas pessigolles amb la vista, es complau i es complaguda. Treu de la bossa el pintamorros i acaba de decorar-se els llavis, amb aquella parsimònia de qui fa la feina ben feta, amb aquell orgull de saber-se observada i d'agradar. Mira el mòbil, tu correspons. Ara inicia un vol vers l'impossible: treu el pintaungles. T'ho mires astorat. Serà capaç? Gosarà a fer-ho, tu que en les teves turpituds sols no pots escriure un watxap? Ho fa, amb l'elegància de la perfecció. Se'n pinta una només per demostrar-te fins on és capaç. Com si hagués entès el repte que li plantejares. Arriba l'hora carneriana del comiat. Has de davallar. Et somriu amb les celles, serpenteig de branques extretes de “les prunes d'or”. Carner, els fruits saborosos.Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:
